18 de febrer de 2018

RENAU.

Quan he vist "Posdata" del diari  "Levante", m'he aturat a llegir-ho i li he demanant a Vicent, l'amo del bar, que me'l donara. Tenia pendent un article referent a Josep Renau. Resulta que tenia una foto d'ell i era un referent meu per la seua obra gràfica i la seua vida.
L'àrticle del diari Levante, repassa el treball de Renau com a Director General de Belles Arts en els governs de la República, entre 1936-38. La seua principal tasca fou salvar les obres d'art dels bombardejos, traslladantles de Madrid a València i Barcelona. Un ministre de Franco va dir que "nada se ha perdido", doncs bona llavor va fer Renau. 
Tambè es coneguda la seua feina a l'exposició de Paris de 1937, on el pavelló espanyol tenia el Guernica de Picasso com a mural d'entrada.
Recorde un llibre d'una editorial valenciana "Fernando Torres", que tractava i il·lustrava l'obra de Renau, em va impactar, un disseny modern, fotomuntages atrevits, antifeixistes, cinema i altres. Semblava que tot estava ja fet, que tenia que imitar gent com Renau, a més a més compromesos i lluitadors, persones a l'exili. 
L'aficció pel disseny la compartia amb Pasqual, ell em va parlar de Renau i un dia anàrem a Xàtiva, a celebrar el 25 d'abril a la plaça de bous i...

LA FOTO AMB RENAU.

Eixe 25 d'abril de 1981, vaig fer una foto dels meus amics amb Josep Renau. Jo no hi soc, tinc eixa i altres de la plaça plena de gent, per tant la vaig fer, disparar jo, en una vella càmera, en blanc i negre. Hui he escarbat dalt de la casa de Potries i de seguida les he trobat. Està Pasqual, Savall i Domenech d'Oliva i Renau, que supose va vindre a Espanya i València per retrobar velles amistats i renovar el seu compromís per la democràcia. 
Renau va morir l'any següent a Berlin, de l'est, la comunista, ell era comunista. No recordava eixa data de defunció, (Més valor te la foto)
Per saber l'art, l'imaginació dels seus dissenys des dels anys 30, tan sols teniu que buscar en internet. Jo estic triant la que més m'agrada d'ell, de JOSEP RENAU.

28 de gener de 2018

PER SANT BLAI, CONVIDEM.

Quan passa Nadal i Reis, els potriers comencem a pensar en una altra festa, la nostra fita com a poble, l'original i únic porrat de sant Blai.. És algo que portem des de xicotets, ho pasavem molt be amb la fira d'atraccions i les paraetes de joguets.
Acomplits uns anys, més de trenta i quaranta i cinquanta i vivint a Gandia, Potries i el porrat no s'ha borrat, al contrari, està més present cada any i les sensàcions quan hi vaig són "interiors", de felicitat.
Sempre m'he demanat dia lliure i he acomboiat  amics i familiars el dia de Sant Blai, encara que caiguera entre setmana. Recorde que quan era regidor de l'Ajuntament, vaig demanar  que el 3 de febrer, Sant Blai, fora festa local, ara ja ho és.
Alguna cosa he escrit sobre el  porrat el de Sant Blai, però hui vull referirme al fet de convidar amics, familiars i coneguts a Potries, mostrar eixa festa que inunda el poble, que meravella la gent  un acte social que deu ser i ho és comú entre els potriers. La millor manera de promocionar el poble i la festa. Ningú ho espera, un poblet xicotet..."seran quatre paradetes i poc més."
No vull oblidar-me dels que he convidat a ma casa. Podríem començar per l'amic de la mili, Vicent Garcia de Sumacarcer. Ell i la seua parella van pujar a l'ermita, van visitar l'Ajuntament i el porrat...
Sefa va vindre a Potries perquè em volia. I li va agradar el poble i la seua festa.. Em deia que a Pego fan una xicoteta celebració de Sant Blai. Després hem anat tots els anys, amb les xiquetes, a la fira, a casa la uela Encarna. Parlant de ueles, la meua sogra, de Pego, va comprovar que eixe poblet de Potries feia bona festa, conforme li deien. Fa poc va vindre a Potries, un diumenge plujós de Sant Blai.
Em falta convidar al meu cunyat Daniel, un any vindrà, queden molts Sant Blai per viure.
També he convidat a Maite i Pedro, els amics del Verger, coneguérem el poble, el porrat i ma mare.
Joan Ribó, fou un convidat molt especial en 2002, per coses de la política, ell i jo, no parlarem de política i gaudirem del diumenge de Sant Blai visitant el poble, l'Abadia, l'Ajuntament, la fira...
Els darrrers anys porte  mon tio Juan Escrivà, que sa mare la tia Asunción, vivia davant els pisos de la carretera i a Domingo Gironés, parent de mon pare. després d'esmorzar i pegar una volteta per l'església, acabàvem visitant ma mare.
Convidar als amics i familiars al porrat de Potries, era i és un orgull, no portes la gent a un poblet, els convides a un esdeveninent que ni s'imaginen, o que fa anys que no visiten. Els primers anys els pujaves a l'ermita...ara no tinc temps per a tot...el museu de la cassoleria, les titelles...
Tinc que convidar algú enguany, el problema és que ma mare ja no hi és. I a mi, qui em convida?
Enguany, al caure dissabte sant Blai, he decidit fer un esmorzar de tota la gent coneguda, d'amics de Potries, de la casa clara, de Correus, etc,  perqué Potries "Convida" i jo convide als meus amics amb orgull de poble.

26 de desembre de 2017

"BRINDE PER DANIEL!"


Aquestos dies de Nadal ens hem reunit la familia. Be, la familia de la meua dona, la dona del meu cunyat, fills i filles d'uns i altres i la "gran mare", que dirien en francés, la meua sogra. Enguany hem canviat d'ubicació, ho hem celebrat al poble del meu cunyat, a Torre Pacheco, el camp de Cartagena, el Mar Menor. Un pegolí que va fer arrels allà, primer la mili a Cartagena i després treballant a "Pasqual hnos". 

Daniel, ens va preparar el diumenge una ruta impressionant: "Calblanque, ruta geominera". Partint de del cabo de Palos fins divisar Porman. No es tractava tant de flora, fauna, sinó d'una costa plena de penyasegats i caletes on trobavem respiradors, pous de les mines de La Unión. Un paissatge diferent, la terra ferida per l'home, colors de ferro, semblaven volcànics. Restes d'eixe esforç per viure i sobreviure amb l'agricultura, la ramaderia i fins i tot salines.
Eixa ruta de la vespra de Nadal, per a fer gana de cara al sopar, ens mostrava alguna resta d'obra militar, la defensa del port de Cartagena. Fa uns anys, Daniel Femenia, el meu cunyat, a banda de portar-nos a la ciutat, ens va fer unes rutes per les defenses navals del port, vertadera arqueologia militar. També a platges i zones de la petroquímica. La veritat que la regió està molt castigada per tota l'activitat humana, l'agricultura també.

Hui, Nadal, després que la "uela" donara les estrenes a tothom, la meua filla Júlia, que estudia publicitat, ha tret el tema de les "propagandes" de Nadal (la loteria, el cava...) A mí m'ha vingut al cap la de l'actor Darín fent un brindis en una taulà familiar, substituent el nouvingut que no troba paraules.
"No tinc paraules...però sí sentiments...brinde..." (adjunte el vídeo). Quan vaig vorer l'espot, em vaig sentir en certa manera protagonista i hui quan Júlia l'ha posat al seu portátil, més d'un de la família també s'ha sentit aludit.

D'aixó de "sogres i cunyats" hi ha algo, però al meu cas hi ha més de bon rotllo, "buena onda" que diu Darín a la publicitat. Al cap dels anys, continuem fent de cicerones amb il.lusió, preparem coses per a distraure i agradar la visita. I Daniel i jo xerrem, parlem de la vida i som més que família política, quasi germans. I no ho dic perqué enguany ha faltat ma mare. Molts nadals, a l'hora del brindis he sentit i he tingut ganes de dir algo semblant. Sentir-te benvingut, fill d'una altra mare, germà de...
L'excursió, l'esmorçar a la vora del mar Menor, uns altres paisatges, però com passa a les excursions de l'a.c. casa clara, és més important la gent que la ruta.

Brinde per Daniel! i Cati i els seus fills, els meus nebots Clara i Danielet...
per uns dies nadalencs de "No tengo palabras"

28 d’octubre de 2017

WILLI, EL CAMARADA ESCOCÉS.

Recorde eixa nit en tren cap a Madrid, anàvem al la festa del 90 aniverssari de Dolores Ibarruri "La Pasionaria". Vetlàvem, passàvem de vagó en vagó i al vagó bar, preníem algun trago. El cambrer en servia Dyc, el nacional, encara que Wili haguera preferit escocès.
William Beatie, Guillermo o Willi per a la gent de Potries, va arribar en 1982, era de les illes Hebridas, a l'oest d'Escocia, venia d'Edimburgo. Buscava la pau, el sol i la tranquilitat que els britànics troben a la mediterranea quan es jubilen. Be, en realitat buscava tenir el poder adquissitiu que la paga de lliures a pessetes li donava ací.

De seguida es va adaptat al poble, a la gent. Anava al bar de la plaça, al cine que feia Pasqual Garrigós i els amics de l'a.c.Casa Clara, venia a sopar, d'excursió i viatges amb nosaltres. Recorde una nit que passarem al refugi del Montcabrer. Ell, amb els joves, uno més. També el viatge a Marroc amb el meu germà Pep i el meu amic Salva (jo no hi vaig anar, estaria a la mili).Tambè va pujar a la Safor i s'en anava a Monover i el Pinós, on treballava Pep Gironès.

Willi, formava part del que al poble anomenaven "els comunistes", però de veres, amb carnet. S'apuntà al PCPV-PCE, fins i tot feiem les reunions a sa casa, al carrer d'Enguix. Ens deia que al seu poble, després de la política,venia el ball, al mateix local del PCGB. Per cert, quan va demanar el carnet, al comité comarcal, en Gandia, algú va dir si seria agent del m15.

Aquell dia que anàrem a Madrid, una vegada dintre del Palau d'esports (9 de desembre de 1985) el vaig vore feliç, especialment quan aparegueren a l'escenari una representació d'ex-combatents de les Brigades Internacionals. La festa dels 90 anys de La Pasionaria amb Dolores Ibarruri viva, va ser molt especial per a ell i per a mí. Allí cantaven allò de "así se ve, la fuerza del PCE" 15000 persones al voltant d'un símbol viu i la companyia de personatges com Labordeta, Víctor i Ana, Rafael Alberti, Bardem pare, Núria Espert...Jo em sentia part de la història, entre la gent major i aquell moment tant emocionant de finals de la transició.

Willi degue recordar eixos temps de jovenet, quan l'esquerra cridava contra el feixisme, per la solidaritat amb l'Espanya, el primer estat on nazis i feixistes provaven les seues forces militars i civils. Recordaria tambè com el joves comunistes de les illes britàniques, d'Escocia, s'apuntaven a lluitar contra l'Allemania nazi, mentre la "burgesia i nacionalisme anglés" s'amagava i es donava per derrotat. Alguna de les llàgrimes que Willy deixava correr era recordant els que no tornaren de la guerra. Ell, tingué sort, dalt dels avions de la RAF, amb comunicacions,  més duna vegada va patir aterratges d'emergència, per dir-ho així.

Teniem a Potries un amic "guiri" dels primers britànics a la Safor, però el que molts no sabien és que era un lluitador per la democràcia, de veritat, membre del Partit Comunista, d'allà (Gran Bretanya-Escocia), d'ací PCPV-PCE i d'allà on haguera anat. Eixos amics, eixe camarada, formen part de les pàgines del llibre meu.
El diari Levante, li va fer una entrevista-reportatge, l'amic Vicent Llinares, que reproduiré al blog de l'a.c. Casa Clara "ACÍ POTRIES!"
William Beatle va morir i està soterrat al cementeri de Potries. Et recordem, camarada!

31 de desembre de 2016

HAUREM DE TALLAR LA PALMERA.

   El meu germà Pep m'ho diu quan arribe a Potries: "tindrem que tallar la palmera". I te raó, les arrels estan ocupant tot el jardí, alçant el terra de l'entrada de casa.
   Una palmera que ha sobreviscut al "piojo rojo". Pep diu que, gràcies als pardalets, la palmera s'ha salvat. Als darrers anys, ha tirat pa i trocets de menjar dalt i al voltant de la palmera, per a que les aus acudiren i es menjaren els cucs i bitxos.

   Quan jo era xicotet, el dia 3 de febrer, festa de Sant Blai a Potries, de matí hi estava jugant al jardí de l'entrada de casa, feia carreteres per als cotetxts, merejava la terra, l'aplanava. No podia passar més avant de la palmereta, una planta, com altres que ma mare em posava de limit - a mi i als gats- no la podíem tocar, era xicoteta i estava creixent...Era com un margalló de la muntanya.
   Cap a les 11, un soroll de patí d'escola, de xiquetes i xiquets, es mesclava amb els motors dels cotxes i les primeres sirenes de les atraccions de fira. Deixava el cotxet o tal vegada els indis i vaquers, i obria la porta del jardí, la "verda martelè" i mirava cap al Moli Canyar...allí estava la fila d'escolars que venien al Porrat de Potries. Me'n tornava cap a dins, "Mare ja venen!" Un mestre major -de la edat que jo ara tinc, encapçalava la filera. Quan havien passat tots, m'aninava i com si fora el passacarrer me'n anava darrere, a la plaça, a la fira.


Pep, no podem salvar la Palmera? "Xe, Vicent que no ho veus el que està fent?" " Home es que em sap mal, ha costat tants anys de créixer."

   De xicotet, mon pare i ma mare em treien de la ma el diumenge de Sant Blai, a poqueta nit, quan la plaça i el carrer del barranc anava buidanse de gent. Eixe dia no anàvem a passejar a l'horta -cosa que feiem tots els diumenges, mon pare es posava el trage gris i la boina negra i agafava el transistor per a escoltar "carrusel deportivo"-. Jo no sé ells que miraven, jo sí, les paradetes de joguines: trenets i cotxets a corda, indis i vaquers...rifles i correatjes de pistoles amb pistons.
   No em donava compte però la palmera anava creixent i els escolars veníem tots els anys a Potries.
  Quan venia Sant Blai, feia un recorregut per casa de totes les ties: Encarna, Maria, Sunción...és tractava d'arreplegar diners per a pujar a les atracccions de fira, els cotxes de xoc, la nòria, l'ola marina.
  La costum d'estar al jardí, esperant la visita de forasters, em va durar fins l'adolescència. Recorde una vegada que vaig seguir un grup que pujaren fins l'ermita. Allí vaig fer amistat amb dues xiques -no sense apuros- i ens férem un puro, sí un porret.
   La "moguda" del anys 80, pot ser li va donar altura a la Palmera i al Porrat de Potries. Nosaltres anàvem creixent, teníem quasi vint anys i fèiem paradetes de llibres i discos a la plaça, i exposicions a la casa Ajuntament. Des de les finestres d'eixa casa veia el passar de la gent i més gent que pujava a vorer una atracció més i diferent des de aquells anys.


"Pep, i si li tallem la part de dalt? a lo millor la Palmera deixa de créixer i fer tantes arrels? Vicent, em va dir el meu germà, no sigues xiquet! Tenim que tallar-la. Però Pep, nosaltres sempre em estat ací, cuidant el jardí ..."

   El meu germà estava ací, primer que jo. Pep, alguns anys, ha tingut que fer guàrdia per a que no ens furtaren el lloc de la paraeta o l'entrada a la casa Abadia. El diumenge de Sant Blai era una selva, tenies que lluitar pel teu tros.

"Tindrem que tallar la palmera del jardí. Com ho farem? Vindrà una grua gegant, diu el meu germà. Aniran tallant de dalt cap a baix, deixant al final la base, convertinse en eixa especie de peana per a posar una gran maceta. "Sí, però les arrels, eixa cosa gran no podrem llevar-la...Les arrels quedaran i els pardalets continuaran venint i els gatets pujarà allí dalt"

   Passaran els dies i la gent que camina per l'antiga carretera, diran: "mira!, han tallat la palmera!" Ma mare, des de la seua cadira de rodes, els contestarà: "la palmera ja no està, ara tenim les arrels"
   El dia de la meua boda, ens férem una foto al jardí, mon pare, ma mare i el meu germà. Supose que la palmera ja era ben alta, no em fixava.
   Em vaig casar i me'n vaig anar a viure a Gandia. Quan venia el Porrat de Sant Blai, patia per no estar allí, per no estar al jardí de casa ma mare, a l'Ajuntament, a la Casa Abadia.
   Les meues filles -Mar i Júlia em donaren una alegria quan amb el seu col.legi "Carmelites" anaren d'excursió al porrat de Sant Blai, com aquells xiquets que jo veia vindre des del jardí de la palmera.
Tots els anys anem al Porrat, a casa ma mare, a l'Esglèsia, les exposicions, la fira...darrerament puge amb un tio meu, cosi de ma mare, octogenari, que fa més de mitja vida viu a Gandia, encara li tira el poble i la tradició.
   Des que visc Gandia, que m'he adonat que la palmera s'ha fet alta, la mire, l'admire. Ara, quan la tallen, la notaré a faltar. Però, la base i les seues arrels em recordaran la meua infantesa i adolescècia a Potries, quan jugava al jardí i veia passar els forasters que venien al Porrat de Sant Blai.
   Trobe, que com la palmera, tinc les meues arrels en eixe jardí, d'eixa casa de l'antiga carretera de Potries.      El poble, les costums i tradicions com el Porrat de Sant Blai estan arrelades en mi. (Be, empeltat al barri de l'estació de Gandia, també vaig deixant arrels per ací) Per cert, tindré que demanar dies lliures per a Sant Blai, que està al caure.
   (Publicat al llibre de la falla Alquerieta i Museu Faller de Gandia 2016)