23 de desembre del 2011

LES FELICITACIONS DEL NADAL.

Pertoca felicitar el Nadal i les festes. Jo, com estic Entre Blogs, tinc que preparar un de l'a.c, Casa Clara i el d'Amics de Potries i el meu i el familiar. Això que fa uns anys suposaria comprar targetes, escriure, pegar segells i anar a Correus, ara amb l'ordenador i els programes meravellosos que tenim, no costa res. Be, hi ha que tindre una miqueta d'imaginació i gust. Amb la foto de la meua ximenera per Nadal, el Betlem de ma mare, l'arbre de la plaça de Potries... he preparat les imatges nadalenques d'enguany. Ho passe be, encara que em costa vetlar, sempre m'ha agradat el disseny...Després posar-ho als blogs i sobre tot enviar-ho a la gent, cosa que tampoc costa res, apretant el botonet, automaticament tenim targetes de nadal escampades per Potries, La Safor i mig mon,  a França, Anglaterra, Canadà...Lleida, Castelló, Terrassa, València...
Trobe que no donaré a guanyar molts diners a Correus, ni Unicef. M'ho tindré que mirar, doncs  jo visc del tema postal i el volum ha baixat molt als darrers anys.

17 de novembre del 2011

ELECCIONS, CARTES...I CARTELLS.

Des que hi han eleccions, sempre he fet campanyes apegant cartells...
Durant molts anys les he compaginat amb el treball a Correus, repartint cartes dels partits.
En les municipals que figurava com a candidat tenia permís i sols feia campanya política. Ara porte uns anys, que no trac la granera i el poal de cola per apegar cartells.
 El diari "Las Provincias", va fer a les generals de març de 2008 un reportatge sobre gent que currem molt degut als comicis i Salva Mascarell -el aleshores delegat a la Safor- em va traure en la foto. Tenia ganes de posar-ho al blog i així mostrar-vos el que estic fent aquestos dies, i em queda la nit del diumenge arreplegat el 3er. sobre en les taules de votació del meu barri.
Per a mí, Eleccions significa treballar per la gent, per la democràcia, tant amb la carta com amb el cartell.

6 de novembre del 2011

EL MINUT DE GLÒRIA A LA TELE.

Això que tenen algunes persones, quan ixen a la tele i fan algun numeret, és el minut de glòria. Estava entre sorprès i satisfet, com si m'haguera caigut la loteria, quan dissabte passat m'entrevistaren a la tele, la 1 de rtve. Jo hi era a Pego, anava a dinar a ca la sogra, quan des del Bar Daniel, a la plaça de l'Ajuntament, vaig veure el càmera i el periodista. Vaig eixir, perquè la curiositat i l'interés em pot, el que portava el micròfon va dir, "eixe home, eixe home mateix" i començarem a preparar l'entrevista sobre les pluges. Em va dir que agafara el paraigües, això que no estava plovent en eixe moment, però quedava be. Jo vaig manifestar que no eren pluges tan fortes com altres vegades, que estava caiguen amb coneiximent, que s'han fet moltes obres hidràuliques, que al triangle Safor-Montgó-Montduber són prou normals aquestos temporals de Llevant...i sobre tot que l'aigua és bona per l'agricultura, els pous i pantans. Bé, desprès d'aquesta "perorata" va i resulta que al Telediari sols em trauen 5 segons, llunt del minut de fama o glòria. Va eixir més a la uela a la porta de sa casa amb la seua saviesa popular que a mi amb tanta explicació.
Els dies següents, els amics i companys em digueren: "Que feies a Pego?", "També et van traure poc!" Enfí, curtet però ja tinc els meu... segons de glòria.
Qui vulga vorer que entre en rtve.es i busque el TD. de les 15hs, del dissabte 29 d'octubre. Al minut 28, ah! i a càmera lenta.

19 d’agost del 2011

BENIARJÓ, ENGUANY TAMBÉ !

L'any passat vaig escriure sobre el Festival de Beniarjó, ho recorde i com al final vaig dir, enguany ja estem anant, el dimarts de la baixada, fins diumenge 28.
(Teniu el cartell amb les actuacions.)

9 d’octubre de 2010 BENIARJÓ
Quan anem a les festes de Potries, aprofitem per baixar a Beniarjó. Sempre ho dic i tenia ganes de posar-ho al blog. Ara que acabem la temporada de festa i actes al carrrer, cal destacar el Festival de música i ball internacional de Beniarjó. Fa uns anys, ma mare i el meu germà Pep , em van convèncer d' abandonar per unes hores la festa de Potries i anar al poble del costat. Fantàstic, un marc com la plaça, ample, cadires per a tots... Quan arribem i després de pillar lloc, em relaxe al bar prenent un café. L'espectacle ha començat, als pocs minuts tinc una sensació molt bona, estic de vacances, gaudint d'un espectacle que m'agrada i que em trasllada a racons del mon com Rusia o la China. Estic amb la companyia dels que més vull, ma mare fa gestos de passar-ho be, el meu germà ha anat a pegar una volteta i les xiquetes xarren... Quan acaba l'espectacle, ens mirem amb cara de felicitat, saludem l'alcalde Enguix i abans de pujar al cotxe sempre dic: el millor de les festes, Beniarjó. Enguany he portat veïns de la platja de Piles, crec que es s'han divertit. A l'any que ve tornarem.

3 d’agost del 2011

MA MARE L'AIGUA.

  Aquell dia de finals de setembre, ma mare estava molt contenta perquè li havien regat l’hort d’Emilio, a l’entrada de Potries, als carrers nous. Em deia que va tindre molta alegria al vore l’aigua, que brillava pels reflexes del sol ,enfilant-se per la terra, assedegada per l’absència de pluges de l’ estiu.
Ai!...Quantes vegades hem patit sequeres i hem buscant al sequier pels camins del terme de Potries o a l’altra part del riu, al terme d’Ador, l’aigua de reg era llavors com sí fos l’or. Ma mar, de sempre, ha estat molt vinculada a l’agricultura familiar, primer al secà del tossal de l’ermita, al costat del terrer de la fàbrica de ratjoles, amb oliveres, atmetlers…i després als tarongers que es plantaren a les terres baixes regades per l’aigua que acumula el pantà de Beniarrès. Ma mare coneix tota la xarxa de reg, motors , sequies i sequions… I, encara que de menut jo no li feia massa cas,a poc a poc m’ ho anava trasmetent.. De ben jove he passat moltes bones estones - per llargues i agradables- regant els bancals; pel matí, a migdia, fins i tot per la nit. Eixa imatge del sol brillant en l’aigua, l’he compartit amb ma mare. He gaudit banyant-me els peus, xafant la terra feta fang, ajudant amb el llegó a que la fila anara regant tota la tira de tarongers, reforçant cercols i cavallons.
I buscant en el record, m’enrecorde altres dones com ma tia Suni, no en l’horta, sinó al pati de sa casa traient aigua del seu pou i llavant la roba. Les dones de Potries aprofitaven els llavadors públics per fer la bugada, la que no tenia el llavador dins de sa casa, perqué la séquia passa per baix de les cases, com un passadís secret. La meua amiga Adriana, te un bon troç de sequia - la que va a la Font d’en Carrós- creuant sa casa, el pati i l’hort.
Ma mare i moltes més dones de Potries portaven els seus fills a nadar a la Casa Clara, a banyar-se en les séquies que ixen del partidor, mentre elles s’estaven a l’ombra de la gran figuera que encara hi ha. Nosaltres jugavem aprofitant el corrent de l’aigua. Els mes menuts en una sequionet, que com si fos un “excalestric” passava per dalt de la séquia més ampla . Els més majors, els que ja sabien nadar, es tiraven de peu en la séquia més estreta i profunda i s’arrossegaven uns quans metres més abaix, fins el nivellador. Trobe que jo em vaig ensenyar a nadar allí.
Uns anys després, ja adolescents i sense les mares , anavem a nadar al riu, al gorg de Merlitx. A la Casa Fosca, l’altre partidor d’aigua -a aquesta, a diferència de la Casa Clara, una bòveda li tanca la llum- agafavem la sequia mare,” la mare de totes séquies”, que ve directa de l’assut de Vilallonga o d’en Carròs, i caminàvem una bona estoneta baix el sol estiuenc de les sis de la vesprada. Era un lloc salvatge, fins i tot amb alguna serp, tenia prou toll i eixa sensació que dona la profunditat de la caixa del riu i la revolta que fa en el terreny.
El Molí Canyar, avui un famós restaurant, aprofitava la força de l’aigua de la sequia que li passa a sota per fer farines i tractar l’àrroç. M’agradava molt acompanyar ma mare, per l’aspecte grandiós i misteriós de l’edifici, ple de màquines i engranatges.
Precisament, la sequia que ix del Molí Canyar, que ara la trobem tapada, bordejava un bancal meu, donant-li una humitat que omplia de canyars tota la vora.-no debades el molí porta aquest nom- Mon pare gaudia molt en aquest hort, el de Gea, li deiem com el mot terra en grec, encara que realment era el cognom de l’antic propietari.
Li agadava la frescor, l’olor, i el soroll de l’aigua de la séquia. Ell no era de la terra, fou mecànic a Gandia, a un taller del carrer Gonzalez, ara d’Alacant, el de Marcel Coll. Les seues mans sempre tenien restes de greix i oli. De les butxaques es treia boletes de rodaments que em donava per a jugar i sobre tot esperava els neumàtics de rodes que em farien de flotadors a les basses i al riu. La seu conversa preferida quan parlavem de rius i aigua era: el riu Gard que pasava aprop del seu poble francés d’Uzès, on va viure l’infantesa, abans de la mili i la guerra- on anava a nadar a l’aqüeducte romà. També el pou de la caseta de la pedrera, amb aigua ben fresca i cristalina que hui ens rega per degoteig els bancals de tarongers que envolten la caseta.
Ma mare s’ha fet ja molt major. És com un garrofer, amb branques que semblen a punt d’esguellar-se, però encara s’aguanten i per molts anys desitge. Eixa alegria que manifesta quan veu l’aigua regant els tarongers, amaga la tristor del pas de la vida, de veure com canvien les coses, del fracàs de la nostra agricultura, de l’abandonament dels fills, que malgrat haver-los donat una infancia arrelats a l’aigua i la terra,es deixen dur per les circumstàncies dels mercat i la vida fàcil.
Els temps dels nostres pares, de ma mare, treballant la terra, buscant l’aigua per a regar i poder donar fruits per a menjar i uns dinerets per a donar estudis als fills, ja han passat. Ara ho comprem tot al super, anem a nadar a piscines, tenim llavadores rentavaaixelles…
S’abandonen els bancals, la gent jove no va a l’horta, es donen de baixa de regs i motors. Les sequies i sequions tenen cada vegada menys manteniment…
En pocs anys, si aixó no canvia, tota una xarxa antiquisima de reg i els tradicionals costums d’us de l’aigua, pasaran a ser unes restes històriques, arqueologia rural, fotos antigues als llibres de festes i rutes del diumenge per a parlar dels nostres records, de quan erem xicotets.
A Potries, es pot fer una ruta seguint els camins de l’aigua ,el riu les sequies, els partidors, llavadors, el Molí. La ruta de l’aigua de Potries. Quan camines al costat de l’aigua i la terra recorda que ací hi ha hagut vida, homes regant, xiquets jugant, dones llavant… pensa en la seua importancia per a la vida com si fos una mare i un pare. Jo, sempre que vega regar la terra ,tindré present als meus pares, a tota eixa vida que ja comença a ser part de l’oblit. Sempre que passe per la Casa Clara o per la “palanca” del riu recordaré ma mare, Encarna Pascual i mon pare José Gironés.
(Aquest article s'ha publicat enguany al llibret de la falla Martirs de Gandia.

4 de juny del 2011

ESTAVEM D'ELECCIONS.

Ja feia unes quantes setmanes que no escrivia res en aquest blog. Si ho he fet al dels Amics de Potries, fent un seguiment de les eleccions municipals, llistes, estadístiques, resultats, etc. Amb eixe ambient electoral i repassant papers i arxius, era precís que m'entrara enyorança dels meus temps com a candidat.
Han passat molts anys des que en 1995 deixara la política en Potries al anarme'n a viure a Gandia. De vegades pense si vaig fer be, sobre tot quan veig gent que viu o dorm en un lloc i és regidor en un altre (Moya, Mut...) De seguida em ve al cap el comentari el.logiós sobre la meua conducta que algun jove potrier va fer en el seu temps, "que no m'agarrava al silló,..." Es que des de llavors he viscut amb molta atenció però sense participar, tot allò que passa al meu poble.
A la meua ciutat, Gandia, les coses eren totalment diferents, amb unes altres dimensions. En les eleccions de 1999, férem una llista d'Esquerra Unida amb l'advocat Joan Martí i Pep Alandete com a caps, jo hi era el 5è. Ràdios, teles, els apodos dels periodistes i polítics (el pibe, masca, ...,) secrets, contactes...A mi em va valdre per a integrar-me més en Gandia, conèixer-la millor.
Però la definitiva fou en 2003, quan no trobarem a ningú per encapçalar-la i Joan Ribó va vindre a  espitjar-me i de cop i volta em vesc als cartells, amb la companyia de l'amic Vicent Terol. Fou una magnifica experiència en lo humà i també en lo polític. Em trobe amb una gent nova, que no coneixia, jove i ben preparada, els JASP. Des del soci polític, ERPV, un Terol molt polític,  eficaç en el treball i els seus afiliats com Roseta i el seu home, que hi estaven al Casal Jaume I. La dona de Vicent i Ivà, que ara és d'Iniciativa-Compromís. A mí em van caure del cel dos joves -com li vaig dir a Dolors Perez-  Xavi López i Pere Alberola, que volien col.laborar i ho van fer de valent, encara que no volien estar en la llista (es reservaven per a les futures eleccions) I un jugador de futbol, Eloi Pomar, que em va convidar a un partit al Guillermo Olague, en plena campanya. I Mara, sempre al meu costat, i Pilar...
Són molts els records d'eixa campanya electoral, els quasi tots bons moments, i el bon rogle que formarem. Podria estendrem una pantalla.
Ara, huit anys després, i com cada elecció , no puc deixar de recordar-los i al mateix temps pense el  perquè no hi soc en primera linea.
M'ha quedat un coneixement de Gandia, de molta gent, polítics amb els que vaig disputar el vot, periodistes, com Pepe Arnau i la sensació de ser un ciutadà.

12 de març del 2011

LA TARONJA, PER TERRA !

Estem acostumbrantnos a la  imatge dels horts amb taronges per terra, podrides, sense collir. Enguany he passat una mala experiència. Els dissabtes, abans de dinar en casa de ma mare, anava a l’altra part del riu –al terme d’Ador-, a collir penques, agafar quatre llimes i pegar una mirada per si  ja havien collit les mandarines. "Mare, encara no les han collit". I així un dissabte i un altre des de novembre. "Es que no en volen, ja t’enviaré uns homes a arreplegartela", li deia el corredor de la coperativa al meu germà.  I un altre dissabte , quan enfilava el cami, al fons veia el color taronja mesclat amb el vert dels tarongers. Tampoc havien collit.
Dalt l’arbre s’han quedat, passat el fred, les gelades..i jo tots els dissabtes collint borses i cabassos per a donar als amics i veïns. No tenia prou mans. A casa hem menjat mes mandarines que mai en la vida.
Com el meu bancal, molts més. I com si res, la gent acostumbrada i resignada. Ninguna protesta ni concentració. "Ei, que tenim que fer!"
Una activitat econòmica que donava unes ganancies extra a moltes families, entre collites i jornals esta desapareixent. I com si res. La gent està abandonant els bancals pels nuls rendiments i perdues. Per aixó esta canviant el paissatge de la nostra comarca, cada vegada menys verd. La xarxa de reg, el patrimoni rural i les costums i vida del camp van perdense, passaran a ser part d'un museu, o  una ruta de l'aigua. Per l'horta ja no veus a ningú, vec  persones que caminen per a baixar kilos i les dones de la "ruta del colesterol". De vegades em diuen . "Que fas encara treballant el bancal, això està perdut..." .
Este passotisme valencià s'ha instal.lat entre la gent, perqué abans era tot el contrari. Al principi de la democràcia, al primers mitins sempre es parlava de la taronja, les cooperatives, els convenis i els sindicats. A Potries va parlar Lluis Font de Mora i Salvador Fuster. En aquella època fundarem la Unió, ferem llista a la Cambra Agrari, els camins rurals eren prioritaris als programes electorals. Poc a poc, el tema va anar desapareixent, sols una persona parlava del camp i la PAC, Dolors Pérez, a les rodes de premsa d'Esquerra Unida de la Safor. Des de l'entrada en la Unió Europea, que la cosa va anar caiguent, com si estiguera pactat el que Espanya tenia que reduir i abandonar l'activitat citrícola. Després va vindre el boom immobiliari, i tots a vendre bancals als especuladors. Fins i tot, el mateix sequier ens deia: "No se per a que vols regar, ven-ho a eixos que volen fer una urbanització amb camp de golf i aeroport"
Des de l'esquerra, semblava fins i tot que el propietari- agricultur era un carca, contaminador amb nitrats, folkloric amb la tarongeta de Lizondo, destructor de la natura -rebasant les faldes de les muntanyes i soterrant les marjals...Enfí, moltes més coses que podriem parlar. De aixó és tracta de parlar i no quedar-se quiets. Fa unes setmanes que estic preparant una xerrada sobre el tema i al final la farem el dijous 24 de març.
La pregunta és: la gent del món occidental ja no menga taronges ni beu suc? Jo crec que sí, doncs perqué no podem tornar a fer productiu i beneficiós el camp valencià. No em val la resposta de la economia global, donar al tercer mon una part . No al preu  que els paguen els jornals. Com estan vivint? de qui són els bancals?. Mireu el Marroc i  Egipte.



20 de febrer del 2011

FINS L'ANY QUE VE !

 Han passat dues setmanes des que celebrarem el Porrat de Sant Blai de Potries. He esperat a que publicaren fotos i comentaris als diferents llocs de la xarxa, pero no hi ha hagut molta cosa, llevat de les fotos personals, no de l'aspecte general de la festa. Tampoc des de l'Ajuntament he vist res. De totes les maneres enguany ha estat  un bon any, bon temps i noves coses com el Po.Tries-Art . Fins l'any que ve, que tornarà Sant Blai. Per cet, no em vaig passar la reliquia per la gola, a vore sí  m'agarra un bon mal de gola, redeu! Es que estava fent la foto a les meues dones... i mira enguany no.

29 de gener del 2011

3 DE FEBRER, FESTA A POTRIES.

El 3 de febrer deuria estar en roig al calendari de Potries. Ja fa anys que tinc que explicar que el dia de Sant Blai no és festa local a Potries. "Xe!, això com és? Mira, coses oficials". Essent regidor de Potries (1.991-95), vaig presentar una moció per a que declararen festa local el 3 de febrer, el dia de Sant Blai, el patró del poble, que és el motiu del porrat més important i històric de la Safor. Doncs,  em contestaren que era costum donar festa el segon dia de Nadal i Sant Vicent perquè aixina ho volien els treballadors i les empreses per a fer pont... Enguany, per  ajustar festes, sí és festa. El porrat és una de les tres senyes d'identitat de Potries, junt a la ruta de l'aigua i la ceràmica. Fins i tot, la Generalitat ha declarat festa d'interés i Patrimoni. Sobre tot és festa al cor dels potriers, els pobles que així ho són, poble, tenen les seus senyes ben assenyalades. A Gandia el 3 d'0ctubre és festa, perquè és Sant  Francesc de Borja, i així podríem continuar.
A la moció de 1994, com a regidor portaveu d'Esquerra Unida, deia que "el porrat de Potries, antiquissima tradició local i comarcal, va patir als anys setanta una crisi que gràcies a les tendències de recuperar les costums populars i l'esforç de grups i l' institució local va superar...
Resulta contradictori que el dia 3 de febrer, el patró de Potries, es treballe a les fàbriques i altres llocs del poble, no essent festa local." 
Han passat anys i Alcaldes, però sembla que la moció  que vaig defendre al Plenari i altres reunions  no s'assumeix, en clara contradicció a les polítiques de foment que porta l'Ajuntament respecte al Porrat. Que puc dir més per a reivindicar una cosa tan lògica. Volem que Sant Blai siga sempre festa a Potries, i no un cap de setmana i un diumenge més de la ruta de porrats instituits als darrers anys a la Safor.
DIUMENGE 30, PER LA NIT. RECTIFIQUE.
Hui he estat a Potries en la presentació del Porrat 2011. He parlat amb l'Alcalde i altres persones que m'han dit que ja fa uns anys que el dia 3 de febrer sí està declarat com a festa local. Fins i tot JuanFer. Monzó va intentar enviar-me un comentari aclaridor l'altra nit, quan publicava l'article.
Xe!,  que m'alegre molt. Han fet cas a la gent que així ho demanàvem. Ai mare! com és nota que vaig perdent contacte, encara que hui m'ha dit una xica que jo sóc de Potries i sempre ho seré. Disculpeu doncs. Per cert, fa unes setmanes que m'he apuntat als correus que l'Ajuntament envia per Internet, així més la pàgina web, intentaré estar millor informat.