Ja feia unes quantes setmanes que no escrivia res en aquest blog. Si ho he fet al dels Amics de Potries, fent un seguiment de les eleccions municipals, llistes, estadístiques, resultats, etc. Amb eixe ambient electoral i repassant papers i arxius, era precís que m'entrara enyorança dels meus temps com a candidat.
Han passat molts anys des que en 1995 deixara la política en Potries al anarme'n a viure a Gandia. De vegades pense si vaig fer be, sobre tot quan veig gent que viu o dorm en un lloc i és regidor en un altre (Moya, Mut...) De seguida em ve al cap el comentari el.logiós sobre la meua conducta que algun jove potrier va fer en el seu temps, "que no m'agarrava al silló,..." Es que des de llavors he viscut amb molta atenció però sense participar, tot allò que passa al meu poble.
A la meua ciutat, Gandia, les coses eren totalment diferents, amb unes altres dimensions. En les eleccions de 1999, férem una llista d'Esquerra Unida amb l'advocat Joan Martí i Pep Alandete com a caps, jo hi era el 5è. Ràdios, teles, els apodos dels periodistes i polítics (el pibe, masca, ...,) secrets, contactes...A mi em va valdre per a integrar-me més en Gandia, conèixer-la millor.
Però la definitiva fou en 2003, quan no trobarem a ningú per encapçalar-la i Joan Ribó va vindre a espitjar-me i de cop i volta em vesc als cartells, amb la companyia de l'amic Vicent Terol. Fou una magnifica experiència en lo humà i també en lo polític. Em trobe amb una gent nova, que no coneixia, jove i ben preparada, els JASP. Des del soci polític, ERPV, un Terol molt polític, eficaç en el treball i els seus afiliats com Roseta i el seu home, que hi estaven al Casal Jaume I. La dona de Vicent i Ivà, que ara és d'Iniciativa-Compromís. A mí em van caure del cel dos joves -com li vaig dir a Dolors Perez- Xavi López i Pere Alberola, que volien col.laborar i ho van fer de valent, encara que no volien estar en la llista (es reservaven per a les futures eleccions) I un jugador de futbol, Eloi Pomar, que em va convidar a un partit al Guillermo Olague, en plena campanya. I Mara, sempre al meu costat, i Pilar...
Són molts els records d'eixa campanya electoral, els quasi tots bons moments, i el bon rogle que formarem. Podria estendrem una pantalla.Ara, huit anys després, i com cada elecció , no puc deixar de recordar-los i al mateix temps pense el perquè no hi soc en primera linea.
M'ha quedat un coneixement de Gandia, de molta gent, polítics amb els que vaig disputar el vot, periodistes, com Pepe Arnau i la sensació de ser un ciutadà.