27 de novembre del 2013

IGNASI, EL DELS PARDALETS.

L'altre dia vaig tindre la sorpresa, un correu-e d'un amiguet dels anys 80. Era Ignasi Garcia, el cosí de Adriana. Em va alegrar moltissim, doncs moltes vegades m'he enrecordat d'ell, però ja feia anys que no teníem contacte. Eixos anys de de joventut, d'estrena de la vida i les coses que anàvem descobrint i fent. A Potries va coincidir amb la moguda democràtica a l'Ajuntament i la cultura, la Biblioteca, l'a.c.Casa Clara, al col.legi de les Monges. Eixíem junts, col.laborava...però millor com ho recorda ell:

"Els estius  anaven al poble on va nàixer el meu avi Simeón Peiró Frasquet, Potries. Allí, un dels primer anys. allà per 1982, vaig  conèixer als amics que encara  romanen com Federico Romaguera Morant, amb el qual ens unia la mateixa afició per la natura i la filmació de pel.licules. Varem escriure ambdós el primer article de la meua vida que tractava sobre Ofidis (serpents) en la revista de festes de de Potries.
 Els meus pares em van comprar una bicicleta, de les primeres Mountain Bike que existien, i allò em va facilitar les  meues excursions per tota la comarca en busca de aus i  altres animals. Al principi anava en la bicicleta tan sols amb uns prismàtics antics marca Zenith que vaig comprar en Andorra i em recorria tots els valls, les muntanyes, el riu, observant aus. També ussaba xarxes japoneses sense permís.  Capturava, mesurava, identificaba amollava,  sense anellar, tots els pardals que em caien en la xarxa.
 En 1987 amb 21 anys, i fent segon de Biólogiques, ja tenia el carnet d’anillaor en els meus mans. Como no disposava de cotxe anava al principi en bicicleta y en els pals per a les xarxes agarrats als baixos de la bicicleta o anant amb els pals al moscle. Recorde que el primer au que vaig anellar en la meua vida va ser una Oreneta en el riu Serpis.
 Durant els següents anys vaig augmentar en el coneximent del aus del terme i la comarca  per mitjans del anellament, aprofitant que em vaig traure el carnet de conduir en el any 1988. Llavors utilitzaba un petit cotxe que va comprar el meu pare, un Lancia Autobianchi i m’alsava moltes matinades d’estiu per anar al marjal.
 També aprofitant el cotxe anava amb el meu amic Federico a les platjes de Oliva, per la nit, al famós Olibaba on ens sentaven a la sorra de la platja fumant uns cigarrets i passant a la fresca de la nit, Tinc que dir, que quan no portava cotxe allà per el any 1985 anava amb el meu amic Vicent Gironès en la seua “Vespa”a les eixides “pagades” per els discoteques de Gandia i Oliva. M’en recorde que una vegada d’hivern vaig anar amb un amic comú de Gironès i meu , que portava un SIMCA 1000 una nit plena de boira a la platja a fer-nos uns cubates, Va ser una de les nits amb mes boira que he vist en la meua vida.
 Els següents anys van ésser molts forts d’estudi i molt més tranquils. Ja era conegut per tota la gent del poble com Ignasi. L' any 1988 , portava moltes aus anellades en el terme de Potries. Com curiositat dir que mai he tingut ninguna recuperació de les aus que vaig anellar en el poble,  degut al seu molt fort sedentarisme al mateix lloc concret."


Jo no compartia l'aficció per la fauna i els "pardalets" amb Ignasi, però si la resta de les nostres vides de joves de vint i pico d'anys. Ell em buscava a casa i ens fèiem un got de llet per a anar-se'n després a la Biblioteca o a pegar una volta pel poble. 
Podria dir moltes coses d'ell: nerviós, inquiet...Potries i la Safor hagueren tingut un bon "element", hui estaria al CEIC ALFONS EL VELL, seria una figura destacada en el seu camp. De fet te la carrera i algo més.
És un digne net i successor de sa uelo Simeòn i jo estic orgullós d'haver segut amic i haver passat uns estius amb ell.
No tinc fotos  ni recordava tantes coses, sí tinc l'article que va publicar en la primera revista de festes de 1981, de segur que li agrada.
Amic Ignasi, gràcies per recordar-te de Potries, de mi. Anim i estem en contacte.

20 d’agost del 2013

UN VETLADA AMB LA BANDA.

Com cada divendres eixe matí vaig  posar atenció a l’agenda d’actes del diari Levante. Em vaig adonar d’un concert que faria la banda de Piles el dissabte. Com que estem estiuejant a la platja de Piles, pot ser una bona opció: sopar i anar al parc de la torre.
Quan vaig arribar a l’apartament, tenia el programa del concert a l’entrada.  Per la vesprada vaig averiguar alguns detalls interessants sobre aquest concert, no és un concert qualsevol. En primer lloc en la banda toca Alba la filla de Javi i Amparo, de Piles i bons veïns de l’edifici Bellavista. De vegades, quan estic a la piscina, senc el so d’un instrument musical de vent  que es mescla amb el soroll de l’aigua i el vent “l’embatà”,  és Alba que està assajant. Moltes vegades, tambè,  vec com els seus pares la porten als assajos i a pobles que estan de festes.
En la piscina t’enteres de tot: "que no sabs que demà n’hi ha un concert de la banda i també tocaran els xicots del tercer, els de Madrid?"
Jo se que ella estudia música i ell també, però eixa integració…com ha estat?
Dissabte de matí: a l’arenal i la piscina no és parla d’altra cosa: “Esta noche tenemos que ir al concierto, actua Alba i los hijos de Lucia…” Grans i menuts ens fem plans per acudir a la actuació., n’hi ha expectació, valencians i madrilenys.
Dissabte per la vesprada: passeig cap al port d’Oliva: ens topem amb Tere i Pasqual, comentem el pla musical de la nit i..quina sorpresa!, Ausiàs estarà amb la banda –a la qual ha estat vinculat - i farà “solos”.  Més motiu per a no perdre’ns ni un minut de la actuació.
Acabem de sopar, i amb una miqueta de presa ens acostem al lloc del concert. Entrem per darrere de l’escenari, de seguida destaca la torre de Piles, l’element històric símbol del poble, les seus pedres defensen i son el decorat  davant el qual estan perfectament formats els musics de la banda de Piles, totes i tots de negre. Com sol dir-se, “un marc incomparable”.
Una vegada hem pres cadira, toca localitzar els musics coneguts, els que han fet del concert, un esdeveniment, un comboi de l'edifici. Alba a l’esquerra, sentada, en la formació de vent…i també està Ausiàs. Fent una panoràmica trobem els madrieny, estan allà dalt, plantats clar, amb eixos violins gegants . Ah!, allí també està David, veí nostre del parc de l’estació de Gandia. Sabiem que estaria, la música es la seua aficcio i professió.
Ix el director, presenta el concert i comencen amb pasdobles de diferents arrels ibèriques. A la segona peça s’apaga, es trenca la llum,  els musics continuen tocant i quan de nou torna, la gent arranca amb un palmoteo.
Amparo i Javi els pares d’Alba,  no estan quiets, abandonen la cadira per a fer fotos del concert i la seua filla (la foto de l'article es d'ells). Javi se sap el programa de memòria, ara el pasdoble Santander, ara son marxes cristianes… -...es que jo vaig posar els cartells del programa a l’entrada de l’edifici, Javi, i que més?  -Jo vaig arreglar el que els xicots de Madrid tocaren…
Ah collons!
Segona part del concert: el director de la banda ens anuncia un canvi d’estil, més lleuger i fresquet, apropiat al temps d’estiu. Vegem una formació diferent, amb una bateria moderna allà dalt, guitarra elèctrica que toca David –l’amic de Gandia- i al seu costat els joves veïns de Madrid, amb el contrabaix,  sembla un conjunt de festes de tota la vida. Sona la banda, la gent canvia la seua actitut contemplativa per una més activa. Quan s’escolten els ritmes de la música de Frank Sinatra, ja és el màxim, jo mateix mire el cel per trobar “las lagrimas de San Lorenzo”. Estem en una pelicula de musica i ambient, eixos moments en que et notes feliç.
Per acabar, la banda de Piles, amb els amics i coneguts: Alba, els madrilenys, David, i Ausiàs, interpreten música de Jazz i una persona de la part d’instruments de  vent s’alça varies vegades per a fer sonar el seu so de l’America negra, és Ausiàs Garrigós de Potries.
Amb un fort i llarg aplaudiment acaba el concert, un bis es mereix el public i els musics, i ho fan amb una peça fora de programa, per tant era “un altra”.
Aplaudiments i felicitacions als pares d’Alba i dels madrilenys. M’en vaig a saludar a Ausiàs – sempre simpàtic i somrient- Enhorabona Ausiàs, per cert eixos reforços han fet que la banda sone millor, no? -Si, però ells son bons és una bona bandeta.
Salude a David Millet, està content, es conscient de l’exit aconseguit.
Em trobe feliç, m’agradat molt el concert, possiblement siga el millor moment de tot l’estiu. Un grapat de coses, de gent coneguda, de bones vibracions, es a dir música, han fet que passarem un bon ratet, sota els estels -que encara no ploraven- i al costat d’una torre  vigia que no ens alertava d’enemics a la costa.
Aquest dilluns per la vesprada, Amparo, la mare de Alba, està arreglant les fotos del concert. Em diu: Vicent podries escriure algo sobre el concert. I ara, quan escric pense amb ella i Javi i els pares dels musics i tots els que fan possible -de veritat-, les bandes dels nostres pobles, agraït per un comboi i una vetlada d’estiu com la del dissabte.

7 de juliol del 2013

LA MEUA COSINA DE MEXIC.

Internet, facebook, han aconseguit que  trobara cosins (descendents d’aquells familiars de ma uelo que marxaren a França  a principis del s. XX) . La curiositat, ha fet que tinguera contactes amb altres Gironès, que no són família, però després d’un temps de relació per aquest canal , ja els considere cosins. Eixe és el cas de Rosa Maria, “la meua cosina de Mexic”. Per una pàgina del cognom Gironès vaig sospitar que era descendent d’eixa diàspora d’españols republicans que tingueren acollida a Mexico, quí serà? Li escric i al poc de temps em contesta  i jo tot emocionat li torne a escriure.


Vicent: 
Leí el comentario que has dejado en el grupo. Me siento honrada cuando me pides que te cuente sobre mi abuelo. Tocas una fibra muy delicada, muy hermosa, pues mi abuelo no era sólo un Iaio. Antonio Gironés Pinyol fue, es y será mi héroe. Un hombre al que le admiro, le respeto y le agradezco todas las lecciones de vida que me enseñó a mí y a todos sus hijos y nietos. 

Mi abuelo y sus tres hermanas: María (finada), Teresa (finada), y Ana María que aún vive,. nacieron en un lugar muy pequeño llamado Mora de Ebre, Tarragona. Mi abuelo estuvo preso en un campo de concentración en el norte de Francia cuando la situación en España por la guerra civil se volvió muy crítica para él. Ahí paso nueve meses con mucho frío y hambre como debes imaginarte. Siempre encontraba el lado positivo, nunca se quejó, ni se convirtió en una persona amargada. Para él lo más importante era vivir, reir, amar, trabajar...¿Cómo no amar y admirar a este tipo de gente que en la adversidad creció y salió adelante? María su hermana nunca quiso dejar Cataluña y se quedó en España. Ahí conoció a su esposo y vivió en Falset, muy cerca de Mora de Ebro. Teresa logró salir de España y una familia la recibió como si fuera una hija más en Francia. Desde ahí ella obtuvo información y ayuda para lograr que mi abuelo y sus primos pudieran salir hacia otro lugar.


Un día, estando en el campo de concentración, el médico que era catalán, el Dr. Raúl Bertran les dijo que se podrían ir y que lo harian por barco. Un barco iba para Australia y el otro para el puerto de Veracruz en México. Optaron por México.

Mis ancestros provienen de familias muy sencillas. No tuvieron oportunidad de tener muchos estudios o ir a la universidad. Eran y siguen siendo gente de campo. Trabajaron y siguen trabajando la tierra Pasaron algunos años para que mi abuelo pudiera traer a México a Teresa. Teresa era artista, intelectual y escribió un libro sobre muchas experiencias que ella y sus hermanos vivieron en España como en México.

Anita: Pues ella se quedó por muchos más años allá en España. Ahí conoció a su esposo y se casó en Barcelona. Con el tiempo se mudaron a México.
Antonio, mi abuelo, se casó con Yolanda, mi abuela que es mexicana.
Tuvieron cuatro hijos: Juan Antonio (finado), Rosa María (mi madre), Mar i Cell (finada) y Jaime Gironés Victoria.

Mi madre, Rosa María Gironés Victoria:
se casó con mi padre, José Manuel, que es mexicano pero hijo de gallegos. Mis dos padres viven aún. 
Mis padres tuvieron tres hijos: Rosa María (yo, que soy la mayor), Ana Claudia y José Manuel Noriega Gironés.
Ana Claudia está casada con Enrique Sigüenza (mexicano de abuelo español) y tienen un solo hijo: Iñaki Siguenza Noriega.
Ana tiene un invernadero y también está trabajando en un proyecto para celebrar el bicentenario y el centenario de México.
José Manuel mi hermano es religioso. Forma parte de los hermanos de las escuelas de La Salle.
Tengo una excelente relación con mis hermanos y mi sobrino es mi referente de un amor muy especial. A mi cuñado lo considero como un hermano más.
Pues ahora yo...soy Rosa María no me he casado aún y no tengo hijos. Mis padres nos dijeron que las herencias eran algo como de cuento de hadas. Nos dieron la posibilidad de ir a la universidad que nosotros elegiéramos. Los tres hermanos fuímos a estudiar y mucho.
Tengo dos carreras, varios grados de maestría y un pre doctorado.

Me encanta mi profesión. Soy psicoterapéuta y estudié algo de esto en Barcelona hace unos años.
He crecido profesionalmente, pero más orgullo siento al decir que tengo una vena humanista muy clavada como mi abuelo.
Creo en la gente, en sus procesos, en que todos tenemos la posibilidad de cambiar, crecer y trascender.
He viajado muchísimo y regreso a España cada vez que me es posible pues siento que ahí cargo baterías con mi familia.
He compartido contigo y he hecho un recorrido por mi  vida y me puedo sentir plenamente en gratitud por todo lo que he vivido y soy.
Deseo que te encuentres bien junto con tu familia.Un abrazote sin fronteras y sin el Atlántico de por medio.
RosaMaría.

Estimada Rosa Maria: 
Más emoción siento yo, pués confirmo mis "sospechas" Sois buena gente. Me siento muy cerca, estamos en Valencia, mi padre vivió en el sur de Francia entre 1914 y 1932, hizo la mili en Tarragona. Como sabes ” jo tambè parle la llengua del teua avi”. mi abuelo y padre  padecieron el azote del fascismo en España, aunque de manera interior y reprimida. Enfin, tengo que dejarte porque aquí son las 3'30 y me levanto a las 7 para ir a trabajar. Soy cartero.. Lo bueno es que estoy acostumbrado a trasnochar y siempre hago la siesta. Prometo que te contaré cosas. 

Buenas noches! Vicent Gironés.

Continuarem amb molta il.lusió eixe intercanvi de correu-e.  Li vaig enviar coses interesants com la llei del Govern Zapatero per a poder tenir la  nacionalitat espanyola o el reportatge que va publicar EL PAIS , sobre la partida a Mexic i la vida dels republicans espanyols en eixe estat americà.
Des de llavors, intercanviem escrits, fotos de família, felicitacions en les dates especials de l’any, com si fórem la família, cosins.  Vaig seguir el dolor per la mort del seu pare, que va ocórrer poc mesos després d’iniciar la nostra relació. Em va agradar moltissim quan pel meu aniversari, el març passat, Rosa Maria va penjar una cançó clàssica mexicana “las mañanitas”. Desvanit em vaig quedar. Gracies cosina de l’altra part del mar, l’oceà Atlàntic. 
Us deixe l'enllaç d'un bon reportatge de EL PAIS sobre l'exili espanyol a Mexic;
http://elpais.com/diario/1999/09/01/opinion/936136804_850215.html