22 de desembre del 2013
27 de novembre del 2013
IGNASI, EL DELS PARDALETS.
L'altre dia vaig tindre la sorpresa, un correu-e d'un amiguet dels anys 80. Era Ignasi Garcia, el cosí de Adriana. Em va alegrar moltissim, doncs moltes vegades m'he enrecordat d'ell, però ja feia anys que no teníem contacte. Eixos anys de de joventut, d'estrena de la vida i les coses que anàvem descobrint i fent. A Potries va coincidir amb la moguda democràtica a l'Ajuntament i la cultura, la Biblioteca, l'a.c.Casa Clara, al col.legi de les Monges. Eixíem junts, col.laborava...però millor com ho recorda ell:"Els estius anaven al poble on va nàixer el meu avi Simeón Peiró Frasquet, Potries. Allí, un dels primer anys. allà per 1982, vaig conèixer als amics que encara romanen com Federico Romaguera Morant, amb el qual ens unia la mateixa afició per la natura i la filmació de pel.licules. Varem escriure ambdós el primer article de la meua vida que tractava sobre Ofidis (serpents) en la revista de festes de de Potries.
Els meus pares em van comprar una bicicleta, de les primeres
Mountain Bike que existien, i allò em va facilitar les meues
excursions per tota la comarca en busca de aus i altres animals. Al principi
anava en la bicicleta tan sols amb uns prismàtics antics marca Zenith que vaig
comprar en Andorra i em recorria tots els valls, les muntanyes, el riu,
observant aus. També ussaba xarxes japoneses sense permís. Capturava, mesurava, identificaba amollava, sense anellar, tots els pardals que em caien
en la xarxa.
En 1987 amb 21 anys, i fent segon de Biólogiques, ja tenia el carnet
d’anillaor en els meus mans. Como no disposava de cotxe anava al principi en
bicicleta y en els pals per a les xarxes agarrats als baixos de la bicicleta o
anant amb els pals al moscle. Recorde que el primer au que vaig anellar en la
meua vida va ser una Oreneta en el riu Serpis.
Durant
els següents anys vaig augmentar en el coneximent del aus del terme i la
comarca per mitjans del anellament,
aprofitant que em vaig traure el carnet de conduir en el any 1988. Llavors utilitzaba un petit cotxe que va comprar el meu pare, un Lancia
Autobianchi i m’alsava moltes matinades d’estiu per anar al marjal.
També
aprofitant el cotxe anava amb el meu amic Federico a les platjes de Oliva, per
la nit, al famós Olibaba on ens sentaven a la sorra de la platja fumant uns
cigarrets i passant a la fresca de la nit, Tinc que dir, que quan no portava cotxe allà per el any 1985 anava amb el meu amic Vicent Gironès
en la seua “Vespa”a les eixides “pagades” per els discoteques de Gandia i Oliva.
M’en recorde que una vegada d’hivern vaig anar amb un amic comú de Gironès i
meu , que portava un SIMCA 1000 una nit plena de boira a la platja a fer-nos uns cubates, Va ser una de les nits amb mes boira que he vist en la meua vida.
Els següents anys van ésser
molts forts d’estudi i molt més tranquils. Ja
era conegut per tota la gent del poble com Ignasi. L' any 1988 , portava moltes aus anellades en
el terme de Potries. Com curiositat dir que mai he tingut ninguna recuperació
de les aus que vaig anellar en el poble, degut al seu molt fort
sedentarisme al mateix lloc concret."
Jo no compartia l'aficció per la fauna i els "pardalets" amb Ignasi, però si la resta de les nostres vides de joves de vint i pico d'anys. Ell em buscava a casa i ens fèiem un got de llet per a anar-se'n després a la Biblioteca o a pegar una volta pel poble.
Podria dir moltes coses d'ell: nerviós, inquiet...Potries i la Safor hagueren tingut un bon "element", hui estaria al CEIC ALFONS EL VELL, seria una figura destacada en el seu camp. De fet te la carrera i algo més.
És un digne net i successor de sa uelo Simeòn i jo estic orgullós d'haver segut amic i haver passat uns estius amb ell.
No tinc fotos ni recordava tantes coses, sí tinc l'article que va publicar en la primera revista de festes de 1981, de segur que li agrada.
Amic Ignasi, gràcies per recordar-te de Potries, de mi. Anim i estem en contacte.
20 d’agost del 2013
UN VETLADA AMB LA BANDA.
Com cada divendres eixe matí
vaig posar atenció a l’agenda d’actes
del diari Levante. Em vaig adonar d’un concert que faria la banda de Piles el
dissabte. Com que estem estiuejant a la platja de Piles, pot ser una bona opció:
sopar i anar al parc de la torre.
En la piscina t’enteres de
tot: "que no sabs que demà n’hi ha un concert de la banda i també tocaran els
xicots del tercer, els de Madrid?"
Jo se que ella estudia
música i ell també, però eixa integració…com ha estat?
Dissabte de matí: a l’arenal
i la piscina no és parla d’altra cosa: “Esta noche tenemos que ir al concierto,
actua Alba i los hijos de Lucia…” Grans i menuts ens fem plans per acudir a la
actuació., n’hi ha expectació, valencians i madrilenys.
Dissabte per la vesprada: passeig
cap al port d’Oliva: ens topem amb Tere i Pasqual, comentem el pla musical de
la nit i..quina sorpresa!, Ausiàs estarà amb la banda –a la qual ha estat
vinculat - i farà “solos”. Més motiu per
a no perdre’ns ni un minut de la actuació.
Acabem de sopar, i amb una
miqueta de presa ens acostem al lloc del concert. Entrem per darrere de l’escenari,
de seguida destaca la torre de Piles, l’element històric símbol del poble, les
seus pedres defensen i son el decorat davant el qual estan perfectament formats els
musics de la banda de Piles, totes i tots de negre. Com sol dir-se, “un marc
incomparable”.
Una vegada hem pres cadira,
toca localitzar els musics coneguts, els que han fet del concert, un
esdeveniment, un comboi de l'edifici. Alba a l’esquerra, sentada, en la formació
de vent…i també està Ausiàs. Fent una panoràmica trobem els madrieny,
estan allà dalt, plantats clar, amb eixos violins gegants . Ah!, allí també
està David, veí nostre del parc de l’estació de Gandia. Sabiem que estaria, la
música es la seua aficcio i professió.
Ix el director, presenta el
concert i comencen amb pasdobles de diferents arrels ibèriques. A la segona
peça s’apaga, es trenca la llum, els
musics continuen tocant i quan de nou torna, la gent arranca amb un palmoteo.
Amparo i Javi els pares
d’Alba, no estan quiets, abandonen la
cadira per a fer fotos del concert i la seua filla (la foto de l'article es d'ells). Javi se sap el programa de memòria, ara el pasdoble Santander, ara son
marxes cristianes… -...es que jo vaig posar els cartells del programa a l’entrada de
l’edifici, Javi, i que més? -Jo vaig
arreglar el que els xicots de Madrid tocaren…
Ah collons!
Segona part del concert: el
director de la banda ens anuncia un canvi d’estil, més lleuger i fresquet,
apropiat al temps d’estiu. Vegem una formació diferent, amb una bateria moderna
allà dalt, guitarra elèctrica que toca David –l’amic de Gandia- i al seu costat
els joves veïns de Madrid, amb el contrabaix,
sembla un conjunt de festes de tota la vida. Sona la banda, la gent canvia
la seua actitut contemplativa per una més activa. Quan s’escolten els ritmes de
la música de Frank Sinatra, ja és el màxim, jo mateix mire el cel per trobar “las
lagrimas de San Lorenzo”. Estem en una pelicula de musica i ambient, eixos
moments en que et notes feliç.
Per acabar, la banda de
Piles, amb els amics i coneguts: Alba, els madrilenys, David, i
Ausiàs, interpreten música de Jazz i una persona de la part d’instruments
de vent s’alça varies vegades per a fer
sonar el seu so de l’America negra, és Ausiàs Garrigós de Potries.
Amb un fort i llarg
aplaudiment acaba el concert, un bis es mereix el public i els musics, i ho fan
amb una peça fora de programa, per tant era “un altra”.
Aplaudiments i felicitacions
als pares d’Alba i dels madrilenys. M’en vaig a saludar a Ausiàs –
sempre simpàtic i somrient- Enhorabona Ausiàs, per cert eixos reforços han fet
que la banda sone millor, no? -Si, però ells son bons és una bona bandeta.
Salude a David Millet, està
content, es conscient de l’exit aconseguit.
Em trobe feliç, m’agradat
molt el concert, possiblement siga el millor moment de tot l’estiu. Un grapat
de coses, de gent coneguda, de bones vibracions, es a dir música, han fet que
passarem un bon ratet, sota els estels -que encara no ploraven- i al costat
d’una torre vigia que no ens alertava
d’enemics a la costa.
Aquest dilluns per la vesprada,
Amparo, la mare de Alba, està arreglant les fotos del concert. Em diu: Vicent
podries escriure algo sobre el concert. I ara, quan escric pense amb ella i
Javi i els pares dels musics i tots els que fan possible -de veritat-, les bandes
dels nostres pobles, agraït per un comboi i una vetlada d’estiu com la del dissabte.
7 de juliol del 2013
LA MEUA COSINA DE MEXIC.
Internet, facebook, han aconseguit que
trobara cosins (descendents d’aquells familiars de ma uelo que marxaren
a França a principis del s. XX) . La
curiositat, ha fet que tinguera contactes amb altres Gironès, que no són
família, però després d’un temps de relació per aquest canal , ja els considere
cosins. Eixe és el cas de Rosa Maria, “la meua cosina de Mexic”. Per una pàgina
del cognom Gironès vaig sospitar que era descendent d’eixa diàspora d’españols
republicans que tingueren acollida a Mexico, quí serà? Li escric i al poc de
temps em contesta i jo tot emocionat li
torne a escriure.
Vicent:
Leí el comentario que has dejado en el grupo. Me siento honrada cuando me pides que te cuente sobre mi abuelo. Tocas una fibra muy delicada, muy hermosa, pues mi abuelo no era sólo un Iaio.
Antonio Gironés Pinyol fue, es y será mi héroe. Un hombre al que le admiro, le
respeto y le agradezco todas las lecciones de vida que me enseñó a mí y a todos
sus hijos y nietos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)