Un poble com Potries te una població més o menys estable; els pares tenen fills i estos donen nets. Tots tenen els cognoms i les cares que els relacionen. De quan en quan se'n van a viure a pobles del costat o a Gandia (el meu cas). També venen alguns de fora, quatre "guiris", algún "americà". Abans, els emigrants eren els "castellans i murcians". Sempre han vingut xics que s'han casat amb una potriera i darrerament venen parelles a omplir els pisos de la "nova Potries". A estos no arribes a conèixer-los, doncs viuen en transit, sense relacions, al poble dormitori.
Al llarg dels anys passen per un poblet com Potries una series de persones que ocupen un llocs de treball molt significats, són els mestres, els rectors, els metges,...Eixa població -que de vegades d'eixa records i fortes petjades entre la gent- també formen part de la "foto" del poble. Guarde bon record de rectors com Don José (el d'Alcoi) i Josep (el de Bellreguard), els mestres Don José (el de la Font) i perquè no Marco Aureli.
DANIEL, L'ERMITÀ.
L'altre dia el diari Levante feia un reportatge sobre un ermità, Daniel, el qual va estar a Potries uns pocs anys, a la ermita, cuidanla i venent tonteries de fang. Eren els anys finals dels '80. Recorde com a Casa Clara- ràdio Potries, Josema i Quino li feien una xicoteta entrevista en un Sant Blai. L'home comenta la seua estada a Potries i els seus problemes d'aigua i llum. Ara esta a Xàtiva. La llàstima es que no es quedara a Potries, guardant la nostra ermita. Trobe que no vaig parlar mai amb ell, o una vegada, supose que alguns de vosaltres, els Amics de Potries, si podreu afegir algun comentari. En tot cas resulta que Daniel està connectat a la xarxa i no serà difícil parlar amb ell.