HAUREM DE TALLAR LA PALMERA.

   El meu germà Pep m'ho diu quan arribe a Potries: "tindrem que tallar la palmera". I te raó, les arrels estan ocupant tot el jardí, alçant el terra de l'entrada de casa.

   Una palmera que ha sobreviscut al "piojo rojo". Pep diu que, gràcies als pardalets, la palmera s'ha salvat. Als darrers anys, ha tirat pa i trocets de menjar dalt i al voltant de la palmera, per a que les aus acudiren i es menjaren els cucs i bitxos.

   Quan jo era xicotet, el dia 3 de febrer, festa de Sant Blai a Potries, de matí hi estava jugant al jardí de l'entrada de casa, feia carreteres per als cotetxts, merejava la terra, l'aplanava. No podia passar més avant de la palmereta, una planta, com altres que ma mare em posava de limit - a mi i als gats- no la podíem tocar, era xicoteta i estava creixent...Era com un margalló de la muntanya.

   Cap a les 11, un soroll de patí d'escola, de xiquetes i xiquets, es mesclava amb els motors dels cotxes i les primeres sirenes de les atraccions de fira. Deixava el cotxet o tal vegada els indis i vaquers, i obria la porta del jardí, la "verda martelè" i mirava cap al Moli Canyar...allí estava la fila d'escolars que venien al Porrat de Potries. Me'n tornava cap a dins, "Mare ja venen!" Un mestre major -de la edat que jo ara tinc, encapçalava la filera. Quan havien passat tots, m'aninava i com si fora el passacarrer me'n anava darrere, a la plaça, a la fira.

Pep, no podem salvar la Palmera? "Xe, Vicent que no ho veus el que està fent?" " Home es que em sap mal, ha costat tants anys de créixer."

   De xicotet, mon pare i ma mare em treien de la ma el diumenge de Sant Blai, a poqueta nit, quan la plaça i el carrer del barranc anava buidanse de gent. Eixe dia no anàvem a passejar a l'horta -cosa que feiem tots els diumenges, mon pare es posava el trage gris i la boina negra i agafava el transistor per a escoltar "carrusel deportivo"-. Jo no sé ells que miraven, jo sí, les paradetes de joguines: trenets i cotxets a corda, indis i vaquers...rifles i correatjes de pistoles amb pistons.

   No em donava compte però la palmera anava creixent i els escolars veníem tots els anys a Potries.

  Quan venia Sant Blai, feia un recorregut per casa de totes les ties: Encarna, Maria, Sunción...és tractava d'arreplegar diners per a pujar a les atracccions de fira, els cotxes de xoc, la nòria, l'ola marina.

  La costum d'estar al jardí, esperant la visita de forasters, em va durar fins l'adolescència. Recorde una vegada que vaig seguir un grup que pujaren fins l'ermita. Allí vaig fer amistat amb dues xiques -no sense apuros- i ens férem un puro, sí un porret.

   La "moguda" del anys 80, pot ser li va donar altura a la Palmera i al Porrat de Potries. Nosaltres anàvem creixent, teníem quasi vint anys i fèiem paradetes de llibres i discos a la plaça, i exposicions a la casa Ajuntament. Des de les finestres d'eixa casa veia el passar de la gent i més gent que pujava a vorer una atracció més i diferent des de aquells anys.

"Pep, i si li tallem la part de dalt? a lo millor la Palmera deixa de créixer i fer tantes arrels? Vicent, em va dir el meu germà, no sigues xiquet! Tenim que tallar-la. Però Pep, nosaltres sempre em estat ací, cuidant el jardí ..."

   El meu germà estava ací, primer que jo. Pep, alguns anys, ha tingut que fer guàrdia per a que no ens furtaren el lloc de la paraeta o l'entrada a la casa Abadia. El diumenge de Sant Blai era una selva, tenies que lluitar pel teu tros.

"Tindrem que tallar la palmera del jardí. Com ho farem? Vindrà una grua gegant, diu el meu germà. Aniran tallant de dalt cap a baix, deixant al final la base, convertinse en eixa especie de peana per a posar una gran maceta. "Sí, però les arrels, eixa cosa gran no podrem llevar-la...Les arrels quedaran i els pardalets continuaran venint i els gatets pujarà allí dalt"

   Passaran els dies i la gent que camina per l'antiga carretera, diran: "mira!, han tallat la palmera!" Ma mare, des de la seua cadira de rodes, els contestarà: "la palmera ja no està, ara tenim les arrels"

   El dia de la meua boda, ens férem una foto al jardí, mon pare, ma mare i el meu germà. Supose que la palmera ja era ben alta, no em fixava.

   Em vaig casar i me'n vaig anar a viure a Gandia. Quan venia el Porrat de Sant Blai, patia per no estar allí, per no estar al jardí de casa ma mare, a l'Ajuntament, a la Casa Abadia.
   Les meues filles -Mar i Júlia em donaren una alegria quan amb el seu col.legi "Carmelites" anaren d'excursió al porrat de Sant Blai, com aquells xiquets que jo veia vindre des del jardí de la palmera.

Tots els anys anem al Porrat, a casa ma mare, a l'Esglèsia, les exposicions, la fira...darrerament puge amb un tio meu, cosi de ma mare, octogenari, que fa més de mitja vida viu a Gandia, encara li tira el poble i la tradició.

   Des que visc Gandia, que m'he adonat que la palmera s'ha fet alta, la mire, l'admire. Ara, quan la tallen, la notaré a faltar. Però, la base i les seues arrels em recordaran la meua infantesa i adolescècia a Potries, quan jugava al jardí i veia passar els forasters que venien al Porrat de Sant Blai.

   Trobe, que com la palmera, tinc les meues arrels en eixe jardí, d'eixa casa de l'antiga carretera de Potries.      El poble, les costums i tradicions com el Porrat de Sant Blai estan arrelades en mi. (Be, empeltat al barri de l'estació de Gandia, també vaig deixant arrels per ací) Per cert, tindré que demanar dies lliures per a Sant Blai, que està al caure.

   (Publicat al llibre de la falla Alquerieta i Museu Faller de Gandia 2016)

JOAN PELLICER, GRÀCIES A LA VIDA.

En aquest mig segle de vida, he conegut i saludat molta gent de la que aprendre, de la que poder dir allò de "gràcies a la vida..." A l'anterior article us parlava d'Àngels Moreno, doncs hui vull escriure d'un altre personatge, d'un altre mestre de la vida. El dissabte 17 d'octubre de 1998 portarem a Potries, Joan Pellicer. 

M'havia parlat molt d'ell i feia moltes referències Salva Vidal, l'amic i President de l'a.c. Casa Clara. Vidal tenia els llibres de Pellicer i el coneixia de l'UPG. Per això el convidarem a que ens coneguera. Primer va signar uns llibres al despatx de l'Abadia (foto), estavem plantats Salva i jo amb respecte i admiració. Després, a la sala, projectarem fotos d'excursions i Joan Pellicer prengué la paraula al final de l'acte. Tots els presents escoltarem amb serietat les seues afirmacions i interrogants. Vaig trobar un Pellicer "cremat", pessimista, desilusionat, segurament pel desenvolupament de la societat i la política davant la qüestió medioambiental.  

Joan Pellicer és d'eixos que en aquells primers anys de la democràcia -en que tot estava  per fer- va introduir i escriure sobre el nostre entorn, especialment la flora. Tal vegada el seu estat d'anim era la consequencia de vore com no es traslladàvem a la realitat els seus desitjos conservacionistes. En 1998, els governs del PP, a la Generalitat i l'Estat, ja es veien clars, (oscurs)

Anarem a sopar al bar de Vicent, allí va continuar la tertulia amb Pellicer. Daniel, que era porter de l'UPG i el conexia prou, introduia questions informals per tal de donar un ambient més distendit a les tristes prediccions que feia Pellicer.

Va ser una nit molt enrequidora. Li regalarem una camiseta amb el logo de l'a.c. Casa Clara i ens acomiadarem. Més tard em van dir que Pellicer va eixir en un programa de TVV -eixos tan bons que feia sobre les plantes- amb la nostra camiseta. 

Després d'eixe dissabte a Potries, m'el trobava moltes vegades pels voltants de l'estació de Gandia i cada vegada parlavem més, em sembla que anavem fent sincera amistat. La "putà" va ser la seua mort inesperada.

Jo no soc de "flora i fauna", sempre ho dic, la meua atracció per la muntanya, la natura i la terra te un component més social i humà, eixe que anava traguenli poc a poc a Joan Pellicer. A banda d'autor de llibres, documentalista en tv., era "una bellisima persona", d'eixes que en la vida les tenim contades. La seua humilitat, senzillesa, tracte cordial...això era el que m'agradava d'ell.

Quan anem per la montanya, de quan en quan Pellicer ix a la conversa i trobem algun record d'ell.(foto a la bassa de Benirrama). Tots els anys es fa un homenatge anant a la Font de les Malladetes. Enguany, l'Ajuntament de Gandia ha organitzat una setmana amb el seu nom. M'agradaria que Joan Pellicer poguera tornar a Potries i ens parlara amb optimisme, el respecte a la natura fora un fet. I sobretot aprendre més d'ell, de la seua amistat.

AMB ÀNGELS MORENO ...I SEBASTIÀ DÉNIA.

 Des de gener de l'any passat, no tenia ningun article publicat al blog. I mira que han passat coses, al facebook n'he publicat algunes. Aquest blog es titula precisament "Entre blogs", doncs va sorgir editant el de l'a.c. Casa Clara i el d'amics de Potries, per fer alguna cosa més personal. Doncs en aquest 2015, he estat entre blogs, dedicant més temps als altres blogs.

Una de les coses que més m'agraden de l'animació-gestió cultural és conèixer gent. M'agrada descobrir coses, buscar com ,ara fa un any, a l'arxiu de Gandia el porrat de Sant Blai i El Litoral.

Fa temps vull contactar amb una persona, escriptora, que tenia un llibre publicat que parlava de Potries. Tots els dies, em trobe amb Lluís Llacer, de Potries, el fill de "Sagalomo", pegant una passejada per baix de casa. Parlem del poble, clar, entre tots dos, de vegades no aclarim res, vivim a Gandia ja fa molts anys i anem perdent el fil. L'altre dia, no se com, em diu que la seua filla Natàlia estava casada amb un fill de Sebastià Dénia i Àngels Moreno.
-"Mira! Xe! i no m'ho dius abans? Sempre parlant que viuen a Holanda i tal i qual..."

Li conte al meu amic i paisà, que este estiu el Levante va donar un llibret d'Àngels, un sobre Potries. Li dic també que el seu home, Sebastià Dénia coneixia mon pare, millor dit, son pare era el amo del taller. Lluís diu que el pare de Sebastià era molt bon mecànic, que havia estat al estranger aprenent.
Jo vaig conèixer una filla d'ells, al col.legi Cervantes, no recorde si la que canta o l'altra, Eva o Olga. Li dic, també, que la meua filla menuda, a l'Institut Nou, li dona gimnasia un fill, Andrès...
-"Xe, Vicent, això son moltes coincidències", jo li parlaré de tu a la meua consogra" 

Com moltes vegades, els contactes venen així, parlant amb la gent, de repent, amb qui menys ho creus. Lluis em posa en contacte amb Angels, jo li escric al seu Face i per telefon quedem a sa casa.

Dilluns passat, quan tocaven les campanes de l'esglèsia de la república Argentina, jo li cridava al fono, més puntual que mai i amb la il.lusió que em fa conèixer eixa persona. Al setè pis, m'obri la porta Àngels Moreno, ens saludem, "una besadeta". La vec be -ja te els seus anys- m'agraeix la puntualitat doncs a les 8 te una conferència a la Marquesa. Encara no m'havia assentat, des del fons del passadís una veu crida. "Pepe!". És Sebastià Dénia que em crida pel nom de mon pare. Ens saludem i tots tres comencem a parlar d'eixes coincidències, el pare mecànic, les filles i fills...Àngels diu que la meua cara li resulta coneguda. Parlem de tot, la ràdio, "Denias Publicidad" (els espots que posaven als cines) i que feia la empresa de Sebastià. Àngels em conta coses de Potries, la seua família ve d'allí- i del seu llibret i altres més coneguts i premiats. Sebastià em mostra les seues pintures, les màquines de fer fotos i empalmar cintes...

Feia temps que no estava en un lloc tan ple de cultura i experiència, crec que des de l'any passat a l'arxiu. És un vertader plaer conèixer eixes dos persones. Sebastià ens fa unes fotos i acompanye Àngels a la Marquesa, hi ha una conferència d'història. Ella no es perd res i escriu al Levante articles. Ens acomiadem.

Ah! em va donar uns fulls comentant coses del llibret "Cantar i plorar". Al blog d'amics de Potries, publicaré la setmana que ve un article, aprofitant que ve Sant Blai i el porrat forma part del decorat de la noveleta.