.

PLUJÓS, VENTÓS...PERÒ GLORIÓS.

2012-02-07T22:19:00.003+01:00

El Porrat de Sant Blai 2012, passarà a la història com un any roin, amb molt de fred, que va restar gent a Potries. Diumenge, a migdia es va ennuvolar i va ploure, desgraciant definitivament la festa. El Sant i la seua relíquia, dintre de l'esglèsia, resguardat del mal oratge, continuaren amb la seua missió: Sant Blai gloriós...com tots els anys. I Gloriós per aconseguir unes hores amb la família i els records de Potries.

LES FELICITACIONS DEL NADAL.

2011-12-23T02:29:00.003+01:00

Pertoca felicitar el Nadal i les festes. Jo, com estic Entre Blogs, tinc que preparar un de l'a.c, Casa Clara i el d'Amics de Potries i el meu i el familiar. Això que fa uns anys suposaria comprar targetes, escriure, pegar segells i anar a Correus, ara amb l'ordenador i els programes meravellosos que tenim, no costa res. Be, hi ha que tindre una miqueta d'imaginació i gust. Amb la foto de la meua ximenera per Nadal, el Betlem de ma mare, l'arbre de la plaça de Potries... he preparat les imatges nadalenques d'enguany. Ho passe be, encara que em costa vetlar, sempre m'ha agradat el disseny...Després posar-ho als blogs i sobre tot enviar-ho a la gent, cosa que tampoc costa res, apretant el botonet, automaticament tenim targetes de nadal escampades per Potries, La Safor i mig mon, a França, Anglaterra, Canadà...Lleida, Castelló, Terrassa, València...

Trobe que no donaré a guanyar molts diners a Correus, ni Unicef. M'ho tindré que mirar, doncs jo visc del tema postal i el volum ha baixat molt als darrers anys.

ELECCIONS, CARTES...I CARTELLS.

2011-11-17T22:15:00.004+01:00

Des que hi han eleccions, sempre he fet campanyes apegant cartells...
Durant molts anys les he compaginat amb el treball a Correus, repartint cartes dels partits.
En les municipals que figurava com a candidat tenia permís i sols feia campanya política. Ara porte uns anys, que no trac la granera i el poal de cola per apegar cartells.
El diari "Las Provincias", va fer a les generals de març de 2008 un reportatge sobre gent que currem molt degut als comicis i Salva Mascarell -el aleshores delegat a la Safor- em va traure en la foto. Tenia ganes de posar-ho al blog i així mostrar-vos el que estic fent aquestos dies, i em queda la nit del diumenge arreplegat el 3er. sobre en les taules de votació del meu barri.

Per a mí, Eleccions significa treballar per la gent, per la democràcia, tant amb la carta com amb el cartell.

EL MINUT DE GLÒRIA A LA TELE.

2011-11-06T03:47:00.004+01:00

Això que tenen algunes persones, quan ixen a la tele i fan algun numeret, és el minut de glòria. Estava entre sorprès i satisfet, com si m'haguera caigut la loteria, quan dissabte passat m'entrevistaren a la tele, la 1 de rtve. Jo hi era a Pego, anava a dinar a ca la sogra, quan des del Bar Daniel, a la plaça de l'Ajuntament, vaig veure el càmera i el periodista. Vaig eixir, perquè la curiositat i l'interés em pot, el que portava el micròfon va dir, "eixe home, eixe home mateix" i començarem a preparar l'entrevista sobre les pluges. Em va dir que agafara el paraigües, això que no estava plovent en eixe moment, però quedava be. Jo vaig manifestar que no eren pluges tan fortes com altres vegades, que estava caiguen amb coneiximent, que s'han fet moltes obres hidràuliques, que al triangle Safor-Montgó-Montduber són prou normals aquestos temporals de Llevant...i sobre tot que l'aigua és bona per l'agricultura, els pous i pantans. Bé, desprès d'aquesta "perorata" va i resulta que al Telediari sols em trauen 5 segons, llunt del minut de fama o glòria. Va eixir més a la uela a la porta de sa casa amb la seua saviesa popular que a mi amb tanta explicació.

Els dies següents, els amics i companys em digueren: "Que feies a Pego?", "També et van traure poc!" Enfí, curtet però ja tinc els meu... segons de glòria.

Qui vulga vorer que entre en rtve.es i busque el TD. de les 15hs, del dissabte 29 d'octubre. Al minut 28, ah! i a càmera lenta.

BENIARJÓ, ENGUANY TAMBÉ !

2011-08-19T18:53:00.000+02:00

L'any passat vaig escriure sobre el Festival de Beniarjó, ho recorde i com al final vaig dir, enguany ja estem anant, el dimarts de la baixada, fins diumenge 28.

(Teniu el cartell amb les actuacions.)

9 d’octubre de 2010 BENIARJÓ

Quan anem a les festes de Potries, aprofitem per baixar a Beniarjó. Sempre ho dic i tenia ganes de posar-ho al blog. Ara que acabem la temporada de festa i actes al carrrer, cal destacar el Festival de música i ball internacional de Beniarjó. Fa uns anys, ma mare i el meu germà Pep , em van convèncer d' abandonar per unes hores la festa de Potries i anar al poble del costat. Fantàstic, un marc com la plaça, ample, cadires per a tots... Quan arribem i després de pillar lloc, em relaxe al bar prenent un café. L'espectacle ha començat, als pocs minuts tinc una sensació molt bona, estic de vacances, gaudint d'un espectacle que m'agrada i que em trasllada a racons del mon com Rusia o la China. Estic amb la companyia dels que més vull, ma mare fa gestos de passar-ho be, el meu germà ha anat a pegar una volteta i les xiquetes xarren... Quan acaba l'espectacle, ens mirem amb cara de felicitat, saludem l'alcalde Enguix i abans de pujar al cotxe sempre dic: el millor de les festes, Beniarjó. Enguany he portat veïns de la platja de Piles, crec que es s'han divertit. A l'any que ve tornarem.

MA MARE L'AIGUA.

2011-08-03T14:42:00.002+02:00

Aquell dia de finals de setembre, ma mare estava molt contenta perquè li havien regat l’hort d’Emilio, a l’entrada de Potries, als carrers nous. Em deia que va tindre molta alegria al vore l’aigua, que brillava pels reflexes del sol ,enfilant-se per la terra, assedegada per l’absència de pluges de l’ estiu.

Ai!...Quantes vegades hem patit sequeres i hem buscant al sequier pels camins del terme de Potries o a l’altra part del riu, al terme d’Ador, l’aigua de reg era llavors com sí fos l’or. Ma mar, de sempre, ha estat molt vinculada a l’agricultura familiar, primer al secà del tossal de l’ermita, al costat del terrer de la fàbrica de ratjoles, amb oliveres, atmetlers…i després als tarongers que es plantaren a les terres baixes regades per l’aigua que acumula el pantà de Beniarrès. Ma mare coneix tota la xarxa de reg, motors , sequies i sequions… I, encara que de menut jo no li feia massa cas,a poc a poc m’ ho anava trasmetent.. De ben jove he passat moltes bones estones - per llargues i agradables- regant els bancals; pel matí, a migdia, fins i tot per la nit. Eixa imatge del sol brillant en l’aigua, l’he compartit amb ma mare. He gaudit banyant-me els peus, xafant la terra feta fang, ajudant amb el llegó a que la fila anara regant tota la tira de tarongers, reforçant cercols i cavallons.

I buscant en el record, m’enrecorde altres dones com ma tia Suni, no en l’horta, sinó al pati de sa casa traient aigua del seu pou i llavant la roba. Les dones de Potries aprofitaven els llavadors públics per fer la bugada, la que no tenia el llavador dins de sa casa, perqué la séquia passa per baix de les cases, com un passadís secret. La meua amiga Adriana, te un bon troç de sequia - la que va a la Font d’en Carrós- creuant sa casa, el pati i l’hort.

Ma mare i moltes més dones de Potries portaven els seus fills a nadar a la Casa Clara, a banyar-se en les séquies que ixen del partidor, mentre elles s’estaven a l’ombra de la gran figuera que encara hi ha. Nosaltres jugavem aprofitant el corrent de l’aigua. Els mes menuts en una sequionet, que com si fos un “excalestric” passava per dalt de la séquia més ampla . Els més majors, els que ja sabien nadar, es tiraven de peu en la séquia més estreta i profunda i s’arrossegaven uns quans metres més abaix, fins el nivellador. Trobe que jo em vaig ensenyar a nadar allí.

Uns anys després, ja adolescents i sense les mares , anavem a nadar al riu, al gorg de Merlitx. A la Casa Fosca, l’altre partidor d’aigua -a aquesta, a diferència de la Casa Clara, una bòveda li tanca la llum- agafavem la sequia mare,” la mare de totes séquies”, que ve directa de l’assut de Vilallonga o d’en Carròs, i caminàvem una bona estoneta baix el sol estiuenc de les sis de la vesprada. Era un lloc salvatge, fins i tot amb alguna serp, tenia prou toll i eixa sensació que dona la profunditat de la caixa del riu i la revolta que fa en el terreny.

El Molí Canyar, avui un famós restaurant, aprofitava la força de l’aigua de la sequia que li passa a sota per fer farines i tractar l’àrroç. M’agradava molt acompanyar ma mare, per l’aspecte grandiós i misteriós de l’edifici, ple de màquines i engranatges.

Precisament, la sequia que ix del Molí Canyar, que ara la trobem tapada, bordejava un bancal meu, donant-li una humitat que omplia de canyars tota la vora.-no debades el molí porta aquest nom- Mon pare gaudia molt en aquest hort, el de Gea, li deiem com el mot terra en grec, encara que realment era el cognom de l’antic propietari.

Li agadava la frescor, l’olor, i el soroll de l’aigua de la séquia. Ell no era de la terra, fou mecànic a Gandia, a un taller del carrer Gonzalez, ara d’Alacant, el de Marcel Coll. Les seues mans sempre tenien restes de greix i oli. De les butxaques es treia boletes de rodaments que em donava per a jugar i sobre tot esperava els neumàtics de rodes que em farien de flotadors a les basses i al riu. La seu conversa preferida quan parlavem de rius i aigua era: el riu Gard que pasava aprop del seu poble francés d’Uzès, on va viure l’infantesa, abans de la mili i la guerra- on anava a nadar a l’aqüeducte romà. També el pou de la caseta de la pedrera, amb aigua ben fresca i cristalina que hui ens rega per degoteig els bancals de tarongers que envolten la caseta.

Ma mare s’ha fet ja molt major. És com un garrofer, amb branques que semblen a punt d’esguellar-se, però encara s’aguanten i per molts anys desitge. Eixa alegria que manifesta quan veu l’aigua regant els tarongers, amaga la tristor del pas de la vida, de veure com canvien les coses, del fracàs de la nostra agricultura, de l’abandonament dels fills, que malgrat haver-los donat una infancia arrelats a l’aigua i la terra,es deixen dur per les circumstàncies dels mercat i la vida fàcil.

Els temps dels nostres pares, de ma mare, treballant la terra, buscant l’aigua per a regar i poder donar fruits per a menjar i uns dinerets per a donar estudis als fills, ja han passat. Ara ho comprem tot al super, anem a nadar a piscines, tenim llavadores rentavaaixelles…

S’abandonen els bancals, la gent jove no va a l’horta, es donen de baixa de regs i motors. Les sequies i sequions tenen cada vegada menys manteniment…

En pocs anys, si aixó no canvia, tota una xarxa antiquisima de reg i els tradicionals costums d’us de l’aigua, pasaran a ser unes restes històriques, arqueologia rural, fotos antigues als llibres de festes i rutes del diumenge per a parlar dels nostres records, de quan erem xicotets.

A Potries, es pot fer una ruta seguint els camins de l’aigua ,el riu les sequies, els partidors, llavadors, el Molí. La ruta de l’aigua de Potries. Quan camines al costat de l’aigua i la terra recorda que ací hi ha hagut vida, homes regant, xiquets jugant, dones llavant… pensa en la seua importancia per a la vida com si fos una mare i un pare. Jo, sempre que vega regar la terra ,tindré present als meus pares, a tota eixa vida que ja comença a ser part de l’oblit. Sempre que passe per la Casa Clara o per la “palanca” del riu recordaré ma mare, Encarna Pascual i mon pare José Gironés.
(Aquest article s'ha publicat enguany al llibret de la falla Martirs de Gandia.

ESTAVEM D'ELECCIONS.

2011-06-04T01:29:00.004+02:00

Ja feia unes quantes setmanes que no escrivia res en aquest blog. Si ho he fet al dels Amics de Potries, fent un seguiment de les eleccions municipals, llistes, estadístiques, resultats, etc. Amb eixe ambient electoral i repassant papers i arxius, era precís que m'entrara enyorança dels meus temps com a candidat.

Han passat molts anys des que en 1995 deixara la política en Potries al anarme'n a viure a Gandia. De vegades pense si vaig fer be, sobre tot quan veig gent que viu o dorm en un lloc i és regidor en un altre (Moya, Mut...) De seguida em ve al cap el comentari el.logiós sobre la meua conducta que algun jove potrier va fer en el seu temps, "que no m'agarrava al silló,..." Es que des de llavors he viscut amb molta atenció però sense participar, tot allò que passa al meu poble.

A la meua ciutat, Gandia, les coses eren totalment diferents, amb unes altres dimensions. En les eleccions de 1999, férem una llista d'Esquerra Unida amb l'advocat Joan Martí i Pep Alandete com a caps, jo hi era el 5è. Ràdios, teles, els apodos dels periodistes i polítics (el pibe, masca, ...,) secrets, contactes...A mi em va valdre per a integrar-me més en Gandia, conèixer-la millor.

Però la definitiva fou en 2003, quan no trobarem a ningú per encapçalar-la i Joan Ribó va vindre a espitjar-me i de cop i volta em vesc als cartells, amb la companyia de l'amic Vicent Terol. Fou una magnifica experiència en lo humà i també en lo polític. Em trobe amb una gent nova, que no coneixia, jove i ben preparada, els JASP. Des del soci polític, ERPV, un Terol molt polític, eficaç en el treball i els seus afiliats com Roseta i el seu home, que hi estaven al Casal Jaume I. La dona de Vicent i Ivà, que ara és d'Iniciativa-Compromís. A mí em van caure del cel dos joves -com li vaig dir a Dolors Perez- Xavi López i Pere Alberola, que volien col.laborar i ho van fer de valent, encara que no volien estar en la llista (es reservaven per a les futures eleccions) I un jugador de futbol, Eloi Pomar, que em va convidar a un partit al Guillermo Olague, en plena campanya. I Mara, sempre al meu costat, i Pilar...

Són molts els records d'eixa campanya electoral, els quasi tots bons moments, i el bon rogle que formarem. Podria estendrem una pantalla.

Ara, huit anys després, i com cada elecció , no puc deixar de recordar-los i al mateix temps pense el perquè no hi soc en primera linea.

M'ha quedat un coneixement de Gandia, de molta gent, polítics amb els que vaig disputar el vot, periodistes, com Pepe Arnau i la sensació de ser un ciutadà.

LA TARONJA, PER TERRA !

2011-03-12T02:27:00.002+01:00

Estem acostumbrantnos a la imatge dels horts amb taronges per terra, podrides, sense collir. Enguany he passat una mala experiència. Els dissabtes, abans de dinar en casa de ma mare, anava a l’altra part del riu –al terme d’Ador-, a collir penques, agafar quatre llimes i pegar una mirada per si ja havien collit les mandarines. "Mare, encara no les han collit". I així un dissabte i un altre des de novembre. "Es que no en volen, ja t’enviaré uns homes a arreplegartela", li deia el corredor de la coperativa al meu germà. I un altre dissabte , quan enfilava el cami, al fons veia el color taronja mesclat amb el vert dels tarongers. Tampoc havien collit.

Dalt l’arbre s’han quedat, passat el fred, les gelades..i jo tots els dissabtes collint borses i cabassos per a donar als amics i veïns. No tenia prou mans. A casa hem menjat mes mandarines que mai en la vida.

Com el meu bancal, molts més. I com si res, la gent acostumbrada i resignada. Ninguna protesta ni concentració. "Ei, que tenim que fer!"

Una activitat econòmica que donava unes ganancies extra a moltes families, entre collites i jornals esta desapareixent. I com si res. La gent està abandonant els bancals pels nuls rendiments i perdues. Per aixó esta canviant el paissatge de la nostra comarca, cada vegada menys verd. La xarxa de reg, el patrimoni rural i les costums i vida del camp van perdense, passaran a ser part d'un museu, o una ruta de l'aigua. Per l'horta ja no veus a ningú, vec persones que caminen per a baixar kilos i les dones de la "ruta del colesterol". De vegades em diuen . "Que fas encara treballant el bancal, això està perdut..." .

Este passotisme valencià s'ha instal.lat entre la gent, perqué abans era tot el contrari. Al principi de la democràcia, al primers mitins sempre es parlava de la taronja, les cooperatives, els convenis i els sindicats. A Potries va parlar Lluis Font de Mora i Salvador Fuster. En aquella època fundarem la Unió, ferem llista a la Cambra Agrari, els camins rurals eren prioritaris als programes electorals. Poc a poc, el tema va anar desapareixent, sols una persona parlava del camp i la PAC, Dolors Pérez, a les rodes de premsa d'Esquerra Unida de la Safor. Des de l'entrada en la Unió Europea, que la cosa va anar caiguent, com si estiguera pactat el que Espanya tenia que reduir i abandonar l'activitat citrícola. Després va vindre el boom immobiliari, i tots a vendre bancals als especuladors. Fins i tot, el mateix sequier ens deia: "No se per a que vols regar, ven-ho a eixos que volen fer una urbanització amb camp de golf i aeroport"

Des de l'esquerra, semblava fins i tot que el propietari- agricultur era un carca, contaminador amb nitrats, folkloric amb la tarongeta de Lizondo, destructor de la natura -rebasant les faldes de les muntanyes i soterrant les marjals...Enfí, moltes més coses que podriem parlar. De aixó és tracta de parlar i no quedar-se quiets. Fa unes setmanes que estic preparant una xerrada sobre el tema i al final la farem el dijous 24 de març.

La pregunta és: la gent del món occidental ja no menga taronges ni beu suc? Jo crec que sí, doncs perqué no podem tornar a fer productiu i beneficiós el camp valencià. No em val la resposta de la economia global, donar al tercer mon una part . No al preu que els paguen els jornals. Com estan vivint? de qui són els bancals?. Mireu el Marroc i Egipte.

FINS L'ANY QUE VE !

2011-02-20T06:00:00.003+01:00

Han passat dues setmanes des que celebrarem el Porrat de Sant Blai de Potries. He esperat a que publicaren fotos i comentaris als diferents llocs de la xarxa, pero no hi ha hagut molta cosa, llevat de les fotos personals, no de l'aspecte general de la festa. Tampoc des de l'Ajuntament he vist res. De totes les maneres enguany ha estat un bon any, bon temps i noves coses com el Po.Tries-Art . Fins l'any que ve, que tornarà Sant Blai. Per cet, no em vaig passar la reliquia per la gola, a vore sí m'agarra un bon mal de gola, redeu! Es que estava fent la foto a les meues dones... i mira enguany no.

3 DE FEBRER, FESTA A POTRIES.

2011-01-29T04:11:00.004+01:00

El 3 de febrer deuria estar en roig al calendari de Potries. Ja fa anys que tinc que explicar que el dia de Sant Blai no és festa local a Potries. "Xe!, això com és? Mira, coses oficials". Essent regidor de Potries (1.991-95), vaig presentar una moció per a que declararen festa local el 3 de febrer, el dia de Sant Blai, el patró del poble, que és el motiu del porrat més important i històric de la Safor. Doncs, em contestaren que era costum donar festa el segon dia de Nadal i Sant Vicent perquè aixina ho volien els treballadors i les empreses per a fer pont... Enguany, per ajustar festes, sí és festa. El porrat és una de les tres senyes d'identitat de Potries, junt a la ruta de l'aigua i la ceràmica. Fins i tot, la Generalitat ha declarat festa d'interés i Patrimoni. Sobre tot és festa al cor dels potriers, els pobles que així ho són, poble, tenen les seus senyes ben assenyalades. A Gandia el 3 d'0ctubre és festa, perquè és Sant Francesc de Borja, i així podríem continuar.

A la moció de 1994, com a regidor portaveu d'Esquerra Unida, deia que "el porrat de Potries, antiquissima tradició local i comarcal, va patir als anys setanta una crisi que gràcies a les tendències de recuperar les costums populars i l'esforç de grups i l' institució local va superar...

Resulta contradictori que el dia 3 de febrer, el patró de Potries, es treballe a les fàbriques i altres llocs del poble, no essent festa local."

Han passat anys i Alcaldes, però sembla que la moció que vaig defendre al Plenari i altres reunions no s'assumeix, en clara contradicció a les polítiques de foment que porta l'Ajuntament respecte al Porrat. Que puc dir més per a reivindicar una cosa tan lògica. Volem que Sant Blai siga sempre festa a Potries, i no un cap de setmana i un diumenge més de la ruta de porrats instituits als darrers anys a la Safor.

DIUMENGE 30, PER LA NIT. RECTIFIQUE.

Hui he estat a Potries en la presentació del Porrat 2011. He parlat amb l'Alcalde i altres persones que m'han dit que ja fa uns anys que el dia 3 de febrer sí està declarat com a festa local. Fins i tot JuanFer. Monzó va intentar enviar-me un comentari aclaridor l'altra nit, quan publicava l'article.

Xe!, que m'alegre molt. Han fet cas a la gent que així ho demanàvem. Ai mare! com és nota que vaig perdent contacte, encara que hui m'ha dit una xica que jo sóc de Potries i sempre ho seré. Disculpeu doncs. Per cert, fa unes setmanes que m'he apuntat als correus que l'Ajuntament envia per Internet, així més la pàgina web, intentaré estar millor informat.

CAROLINA, TAPAT QUE FA FRED!

2010-12-27T23:03:00.009+01:00

Aquestos dies he rebut molts missatges i felicitacions de Nadal i Any Nou, practicament tots relacionats amb l'activitat cultural i social de l'a.c. Casa Clara i Amics de Potries. Una d'elles m'ha agradat molt per ser una cosina que tinc molt lluny de Potries, està al Quebec, el Canadà francofon i com no podia ser d'altra manera, ens envia fotos del Montreal nevat, com ho està quasi tot l'hemisferic nord. Carolina Almunia em diu:

Os deseo unas felices navidades y un prospero año 2011.

Tomé las fotos ayer por la tarde en el centro de Montréal y al lado de mi casa. Y sí, la nieve es de verdad. Quitarón bastante a principio de mes, y aun nos queda unos cuantos meses por recibir más. Besos,Carolina.

Jo també li desitge bon nadal i millor 2011, encara que el que més voldria és que no passe molt de fred ahí.Carolina: tapat be quan ixques al carrer, la boqueta i el nas tambè, que ma mare diu que per ahí entren els costipats.

PER GANDIA TV., JO TAMBÈ.

2010-12-18T03:02:00.010+01:00

Estic fartet que vulguen imposar-me els canals de tv. Porten anys darrere de la "Catalana" - per cert la millor- i darrerament la de Gandia, com si no hagueren mil llocs al nou dial digital. Jo, a banda de gustos i jefes polítics de la tele, -que n'hem tingut variats- vull vorer la nostra, de la ciutat i pobles de l'horta de Gandia. El manifest del ceic Alfons el Vell em sembla molt encertat. He participat en ella com espectador i actor en diferents ocasions i motius- especialment als debats de Pepe Arnau- i la demane com a ciutadà saforenc amb dret constitucional. Teniu un enllaç de Gandia TV a la barra lateral d'aquest blog. Esta clar, que aquest manifest és per a tots, del PSOE, del BLOC, mane qui mane de la tele.

Un mitjà de comunicació com aquest, justificat per la seua tasca de servei públic, cal que siga considerat imprescindible. Entitats de tot tipus (empresarial, cultural, festiu, sindical, polític, esportiu, religiós, comercial…) així com persones destacades en la seua labor professional o social tenen presència i veu en les pantalles de GANDIA TV, tractades amb rigor i professionalitat. Justa menció mereixen els esforços, tècnics i humans, per emetre en directe esdeveniments que van des de les o la fira i festes, fins a les processons de Setmana Santa o actes culturals d’especial significació. A tot això cal sumar la producció d’un gran nombre de documentals sobre el patrimoni comarcal que fan possible un important arxiu documental gràfic que difícilment existiria sense GANDIA TV.
Des dels seus inicis la televisió pública s’ha expressat en valencià, la qual cosa ha col•laborat a prestigiar l’ús social de la llengua i ha servit de model perquè posteriors canals televisius comarcals la implantaren amb total normalitat.

GANDIA TV, i les seues antecessores, també han sigut fonamentals en la formació de professionals d’aquest mitjà, molts dels quals han nodrit la plantilla, entre d’altres, de la RTVV.

És per tot això que el CEIC Alfons el Vell vol instar, dins de la legalitat, a les parts implicades (Generalitat i Ajuntaments de Gandia, Oliva i Tavernes de la Valldigna) a:

—Superar urgentment els entrebancs legals i administratius per a crear el Consorci Comarcal necessari per a l’atorgament de la llicència a la televisió comarcal.

—Evitar la politització en una qüestió que afecta un dret constitucional com és el dret a la informació.

—Reconsiderar, per part de la Generalitat Valenciana, les advertències comminatòries de tancament del repetidor i de la imposició de multes desproporcionades si no es detenen les emissions.

—Buscar espais d’acord que permeten als espectadors gandians i saforencs continuar rebent en milers de cases el senyal en la TDT de GANDIA TV, un canal públic d’informació, referent a la comarca.

Gandia (la Safor), 29 de novembre de 2010

ESPAI AMB LA MUNTANYA !

2010-11-10T00:48:00.008+01:00

A les excursions de Casa Clara de Potries, sempre insisteixc en algunes recomanacions per a fer eixides a la muntanya. Principalment anar ben preparats: roba i calçat (canvi de temps), algunes coses com, mistera i paper (foc), navalla multiusos...I sobre tot, planificar la ruta (plànol, oratge, durada). Algú sempre em diu: "xe, que ben preparat vas...,per a que vols això?, no cal portar tant de pes...". Encara hi ha gent que van amb espardenyes, sense aigua... La muntanya se l'ha de tenir respecte i conèixer-la. Les excursions no són solament per a passar un dia divertit, hi ha que conèixer el medi i les seus normes. No cal vindre més, sí de res t'han servit les anteriors. A mi m'agrada insistir: que les dues línies de pintura marquen el sender, que no se'n eixiu del camí...

No és pot anar en solitari o una hora abans de fer-se de nit. Com vegeu al retall del Levante, n'hi ha gent que encara ho fa, com si anara a pasetjar per l'horta del poble.

Ha passat pocs dies després que nosaltres pujarem a la Safor. Segurament aquests joves van menysprear la muntanya. Nosaltres, als darrers anys, hem canviat fins i tot el dia que pujem, per a tenir més hores de llum i que no ens agafe el bou. En gener ferem una excursió a la muntanya de les Creus, de Tavernes de la Valldigna, als pocs dies ens enterarem que una xica que havia pujat sola a eixa zona, s'havia despenyat i matat. Quants casos més d'imprudències. I´ale, que els cossos de salvament es juguen la pell per tú. Tingau coneixement !

BENIARJÓ

2010-10-09T04:58:00.007+02:00

QUI NO VULGA POLS...

2010-08-23T02:53:00.006+02:00

"Qui no vulga pols, que no vaja a l'era" M'ho recordava una xicona de Potries, quan li donava les gràcies per apagar-me les xispes que em caigueren damunt al correfocs del dimarts. La veritat és que em vaig descuidar parlant amb l'amic Salva i sa mare -que sempre li ha agradat molt els coets i la portàvem aagafada al braç-. Ella volia estar molt aprop del foc i la "traca" final del barranc i no ens adonarem que estàvem dintre del darrer ball dels dimonis. Em vaig cremar el polo, com una rafaga de metralla. Era bo, de marca i damunt me'l posava per identificar-me amb la "roja", el roig del futbol. Ara no servirà ni per anar a l'horta, en Potries s'ha quedat. No és del polo cremat que parle a la gent o mostre, sinó les cremades en la ma esquerra; tres bombolles que són tres marques d'orgull d'un potrier que mai s'havia cremat en cordaes ni res. Per a un fill de Potries, la pólvora, el foc i les xispes estan molt arrelades, de fet, als darrers anys, sempre triàvem el dimarts de la baixada per anar a Potries, perquè n'hi havia Correfocs, i a mí i les meus filles ens feia il.lusió gaudir d'aquest espectacle tan emocionant i nostre. A l'any que ve tornarem, sense por, amb il.lusió i mudat, però tindré més cuidao d'entrar a l'era. Per cert, si voleu vorer fotos del correfocs i les festes de Potries, entreu en Pepa Tagi, a Facebook i Potries el meu poble.

NO "PERTOCAVA" , PACO

2010-07-07T20:15:00.007+02:00

Pertoca?...Era una expressió molt utilitzada per Paco davant qualsevol qüestió. Ara la seua mort no pertocava de ninguna manera, encara que ell -segurament resignat- diria: ei!, sembla que pertoca. Era la seu filosofia de vida: tolerant, conversador, amable, tranquil...Amb Paco se'n va un del meus mestres, persones més majors, que foren els avançats en la recuperació d' inquietuds i la difusió de valors i qualitats que jo i altra gent hem aprés. La música clàssica era la seua assignatura principal. Recorde eixos discos del segell alemany " deusche gramofon" i quan en sopades o qualsevol moment ens deia: "escolteu aixó..." i s'arrancava a cantar un fragment d'opera. Una vegada, a Barcelona, ens va portar al Liceu i ens digué que estàvem davant la catedral de la música. Ens tractava carinyosa i didacticament de bitxos i alimanyes. Ho feia per a que espavilarem, davant un món ple de cultura i art. Ho va aconseguir, al poc temps jo escoltava "Clasicos Populares" de RNE. Els modals, el menjar, el beure (vins i conyacs) i moltes més coses que ens va inculcar. Al cap d'uns anys em deia que ja havia assolit un cert grau. Gràcies Paco, jo sempre et feia cas i continuaré fidel als teus consells. No ho se, però crec que a Potries no hi haurà més mai un grup de gent com ell. (Paco, Pasqual, Esteve, Juansa, Pep Aznar, Giro...)

Paco Avaria Piris va arribar a congeniar amb mi fins el punt que el vaig convencer -cosa difícil- d'esser President de l'a.c. Casa Clara, en un moment de canvi de generació i després d'acompanyar-me en la llista d'Esquerra Unida a l'Alcaldia de Potries en 1987, quan els comunistes ens dividirem. Sense perdre l'amistat amb l'altre amic i fins aleshores cap de llista i Alcalde (Pep Aznar) va optar pel futur, que era E.U. o el PSOE més avant. Em va acompanyar a tots els actes i això va aprofundir la nostra rel.lació.

Passaren els anys, ens casem, tenim filles, consolidem els nostres treballs...Ell fou tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Potries i jo li comentava les meues aventures polítiques a Gandia. Als darrers anys, sempre ens fèiem una copa -ell Gin Tònic- a la plaça en festes, controlant el que feien les nostres xiquetes.

Paco:" jo ara, amb qui m'assentaré al ball per a parlar amb un mínim de trellat? Tu ja sabs que es marca molt al nostre poble" Enguany et tiraré molt a faltar. No pertocava que te'n anares, teníem que haver passat més ratos junts, a les festes, xarrant de Potries i sempre escoltant les teues màximes: PERTOCA!

M'AGRADA EL FUTBOL.

2010-06-20T03:26:00.011+02:00

Pot ser mon pare em va passar l'afició. Fou porter a l'equip del seu poble francès (Uzès) i quan va tornar, entrenava al vell camp del Gandia. Quan venia de treballar, escoltàvem radiogaceta de los deportes de Ràdio Nacional, en un aparell de vàlvules -no teníem tele encara- Em deixava el diari Levante i buscava les pàgines de l'esport. Ell i ma mare feien quinieles i els diumenges quan anàvem a passejar pels camins del terme, escoltava Carrussel amb una radiet de piles. Com tots els xiquets dels anys 60, jugava al baló; al cami reial de la Font, a l'estació, a la plaça...de porteria a porteria, dos contra dos...Col.leccionava cromos, (els àlbums de xocolates Nogueroles donaven un baló). Imitàvem l'esport del regim. Els Reis ens deixaven algun uniforme, jo tenia una camiseta blaugrana del Barça i del Levante. Combinàvem un pantalonet blau amb una camiseta interior blanca i ja erem del Zaragoza. El rector d'Alcoi, Don José, va organitzar una lligueta a l'estació, ja era més serio, com els partits que vaig jugar amb "la selecció" de Potries als grans camps de Beniarjó i Vilallonga Per aquells anys ja comprava el As-Color. Una vegada, en València, anàrem al Corte Inglés a que José Maria Garcia em signara un llibre. Tendria 14 o 15 anys i clar ja l'escoltava a la cadena Ser.

Entràrem en la transició; de xiquets a joves, de la dictadura a la democràcia. Vaig passar dels cromos als cartells. De sobte el futbol ja no era la meua afició: la música moderna i protesta del Nou Club, els mitins, les pegades de cartells, els apleg, l'Ajuntament de Potries...

El futbol no tocava, estava mal mirat als cercles d'esquerra i progrés... els "futboleros".

No he perdut mai de vista els resultats. Em vaig emocionar molt quan França va guanyar el mundial, crec que era per mon pare i la Marsellesa, clar. Les lligues i finals d'Europa del València, la final que Espanya va guanyar i ara el Barça de Guardiola...

M'agrada el futbol, el de debò, quan arriben als finals. I que com diu l'amic i futbolista professional Pomar, és un esport molt sociable, en tots els aspectes.

ELS DIBUIXETS DE JÚLIA.

2010-05-26T02:11:00.007+02:00

Mira que les meues filles han fet dibuixos i més dibuixos, casetes, animalets, persones... L'altre dia em vaig fixar en aquest perquè -segons ella- és el retrat de la familia i clar el pelat sóc jo. Em va fer gràcia i li vaig dir que el col.locaria al blog. La cosa és que van passant els anys i les xiquetes creixent, de vegades el temps va tan de presa que no ens adonem d'eixes cosetes com els dibuixets. N'hi ha que aturar-se una miqueta i gaudir de les "bovaetes" dels nostres fills. Gràcies Júlia per les teues cosetes. Ah! i a l'altre dibuix posam una gorreta.

AMADEU PORTA LES SIGLES D'ESQUERRA UNIDA AL SEU NOM.

2010-04-11T05:04:00.008+02:00

Encara no havíem eixit de Gandia. Creuant el pont d'Alacant, li comentava les obres del riu Serpis, quan Amadeu ja m'estava preguntant per la situació d'Esquerra Unida a la ciutat ducal. Jo intentava ser un bon cicerone, li parlava del Duc, de l'any Borja, ell, però, anava a la d'ell. Vaig convidar Amadeu a donar una xerrada sobre la RTVV a Potries, en la foto està conversant amb Romaguera sobre Canal 9.

El vaig conèixer i tractar al 2003, amb motiu de la meua candidatura a l'Ajuntament de Gandia. Em va caure molt bé, em va tractar molt bé. Vaig seguir amb molta simpatia la seua candidatura a l'alcaldia de València en 2007 ( per uns 800 vots no va obtenir l'acta de regidor del cap i casal). És dels poblats marítims, aficionat del Llevant U.E., membre de la setmana santa marinera, parla valencià...un xicot no molt comú a la capital, al menys per a mí. Recorde quan va vindre a Gandia fent de secretari de Joan Ribó i ironies de la vida, ara s'enfrontaràn en les municipals. Amadeu te molts fronts oberts, la tele, el Cabanyal...em dona la impressió que ho donarà tot pel seu barri i la seua gent, perquè ho porta en la seua persona i escrit al seu nom AmadEU.

SÓN FALLES...M'ALEGRE !

2010-03-17T02:11:00.003+01:00

És Anna, la filla de Pere i Elisa, els meus veins i amics. Ella és fallereta -reina de l'art- i m'en alegre per ella i els seus pares.L'altre dia em convidaren a les albaes,no podia i em va saber molt de mal. Aquest matí, al voltant de les 11 'he vist a la porta del nostre edifici. He deixat el carro de Correos i m'he esperat a que vinguera la banda de música a arreplegar-la. Pere i Elisa estaven contents i jo també. Estem de festa, són les falles.
Com a reflexió, crec que des de l'esquerra no em sabut estar a l'altura del que el poble valencià te com a una gran festa popular.

EL PORRAT DELS XIQUETS.

2010-01-31T03:06:00.001+01:00

(article escrit i publicat en 2002)

EL DARRER BLAI QUE CONEC.

2010-01-23T03:22:00.001+01:00

En Potries, el poble de Sant Blai, patró que des de fa segles se li dedica una gran fira i porrat, no queda ninguna persona amb el seu nom. Que ironies i contradiccions; tanta devoció al sant i la seua festa i ara resulta que Blai no està de moda, no és bonic,…a ningun xiquet el batejen amb l’onomàstica del 3 de febrer.

Essent regidor de l’Ajuntament i com a representant de l’a.c. casa clara, vaig proposar incentivar els pares per a que nomenen Blai als seus fills; que l’Ajuntament sufragara les despeses del bateig i ho celebraren el 3 de febrer, el dia de Sant Blai. Crec que la meua proposta va despertar alguna rialla. Primer es perd el nom...

Com sembla que aixó no porta camí d’arreglar-se, em conformaré amb un Blai, que vec pel carrer Calderón de la Barca de la ciutat Ducal, un gosset blanquet i peludet, molt vellet ja. Un dia em va cridar l’atenció una xica que cridava pel carrer: “Blai, vine ací” Jo ja li tinc carinyo, l’altre dia, quan li feia la foto li parlava: “Ai Blaiet eres l’ultim Blai que conec, em recordes el meu poble”. Per cert, li posaren Blai no per res, perqué els va semblar un nom bonic i valencià.

ALTRES BETLEMS.

2009-12-31T04:53:00.008+01:00

Hi han altres Betlems i decoracions d'aquestes festes. No tot són llums i grans "fastos" nadalencs. Mentre nadem en l'abundància, malgrat eixa "crisi", altres persones i famílies viuen el principi i els pricipis del cristianisme d'una manera més senzilla. En aquest cas, no és tracta d'uns emigrants del Perú o d'Equador -que prou Betlem tenen ja- és el naiximent d'una casa de Potries, l'únic element que tenen i que ens recorda que el Nadal és per a tothom: rics i pobres, d'ací i d'allà, catòlics i agnòstics, BON NADAL, FELIÇ ANY 2010 !

JO PODRIA SER HUBERT.

2009-12-08T03:50:00.002+01:00

La setmana passada vaig viure uns dies molts especials i emotius acompanyant a Hubert, Isabelle i Michel Vernhes, nets d'un potrier que va marxar a França en 1.915.

Ara fa tres anys visitàrem Uzès, el poble francés on ma uelo va anar a treballar en 1914, on mon pare va estudiar i apendre el seu ofici de mecànic.

Aquestos uelos de Potries, el d'Hubert i el meu, eren cosins germans i emigraren al sud de França per la demanda de ma d'obra degut a que la majoria d'homes francesos estaven lluitant en la "gran guerra" contra els alemanys.

En 1931, ma uelo i la seua família, tornaren a Potries per a continuar la seua vida. Jo vaig néixer en 1962 del "francés" que va tornar i d'Encarna Pascual. Allà, a França, es va quedar Francisco Gironès, que es va casar amb una xica francesa i Hubert n'és el net.

Durant els dies que he estat amb Hubert, he pensat moltes vegades que jo podia ser ell, un francés, net de potriers, que molts anys després ve a Potries a conèixer les seues arrels.

Tots dos, Hubert i jo, som fruit d'un destí, d'una decisió i unes circumstàcies vitals dels nostres uelos i pares, que feren que uns som d'ací i altres d'allà.

JOSEP TARRASSÓ : UNA BELLISIMA PERSONA.

2009-11-16T22:58:00.002+01:00

Aquest divendres 13 de novembre, la plataforma "Pels Pobles de la Safor", que agrupa d'entre altres entitats a l'a.c. Casa Clara de Potries, va atorgar en un sopar a Tano passeig, el premi anual "Circ de la Safor" a Josep Tarrassó. Josep és un vell conegut i amic nostre, ja pels anys '7o - quan el Nou-Club- venia a Potries a donar-nos xerrades de llengua, cultura... Llavors al col.legi de les monges, on teníem la moguda juvenil, podíem escoltar musica pop i moderna així com els discos que ens portaven gent com Tarrassó, de Lluis Llach, etc. Josep ens parlava de tot allò que anàvem descobrint en uns anys meravellosos, plens d'inquietuts i il.lusions. El valencià, xe! és una llengua que es pot escriure i n'hi ha gent que canta en valencià.

Josep és i serà una persona compromesa amb el seu poble de Vilalonga i amb la Safor. Amb ell em tingut suport per a les mampreses col.lectives i ens ha donat consells per a les nostres vides i trajectòries. És una bellissima persona, un humanista. Enhorabona Josep ! amic.