Ma mare la pegat -quan les dona a les meues
filles estrenes o euros per al porrat de
Sant Blai- en dir : “estos diners són d’Amèrica”. Clar, la dona es refereix a
que el seu remanent -fora de la pensió- ve del bancal que son pare va comprar
amb els dòlars que va portar d’Amèrica.
Fa temps que conec el treball que el periodista Juli Esteve (Info tv), esta elaborant sobre la emigració valenciana als EE.UU durant el
primer quart del segle XX i abans del crac del '29. L’altre dia, el diari Levante, feia un reportatge ample de lletra i imatge sobre aquest
fenómen humà. Estem parlant de 14.000 persones de diferents pobles de les
comarques de la Marina , la Safor i altres, que fugint del desastre de la fil·loxera en el camp, anaven a l’altra part del mon a buscar el somni americà.
MA UELO ANDRES PASCUAL.
El pare de ma mare i de mon tio Vicent, Andrés Pascual Garcia, també va ser un
dels que anaren a Nova York, seguint l’efecte cridà d’altres que ja hi eren. Aquesta història no ha segut tan comentada o sabuda a la nostra família, o
jo no he tingut molt d’interés fins ara. Andrés va buscar fortuna algo tard, de
fet el desastre financer de 1929, el va pillar quan encara no portava un any en
terres americanes. Sembla que no va embarcar en el port de València, sinó en un
de la Bretanya francesa. A la ciutat que construïa gratacels, es va dedicar a
jugar-se la vida fent un pont, pot ser el de Brooklyn, dintre d’una gran campana de ferro que posaven a l’aigua i servia per fer els fonaments. Jo
sempre l’he imaginat penjat d’unes bigues, a moltissims metres d’altura,
com el còmic de la pelicula de rissa, crec que Xarlot o Baster Qeatoon.
No vull pensar com seria el viatge en el vapor, esgotador, en clase de pobres. Ni l’arribada al port, l’aduana, la
policia d’emigració, la revisió sanitaria. Crec que trobaria el calor dels
valencians veterans, que seguramente estarien
en la fonda “La Valenciana” del carrer West Stret, segons diu el reportatge d' Info TV al diari Levante.
Tinc una foto de ma uelo que la va enviar des d’Amèrica en
forma de postal, on sembla estar be, ben vestit. Per cert, el pantaló de panna
que va portar de Potries li aconsellaren que el tirara per a no ser confos amb
un italià i tindre problemes amb els irlandesos. Recordeu la pelicula i les mafies.
Eixa foto, però, no és la realitat de les penes i misèries
que Andrés Pascual, ma uelo, passaria en USA. Ma uelo , com moltissims altres,
jo diria quasi tots els valencians que emigraren, són uns herois. Alguns no
tornarem fins ben majors, com un tio de la meua dona; de Pego arrearen quasi
mil persones. Molts es quedaren allí i
feren arrels. De Potries tenim més casos "d’americans i dòlars", que segurament el
periodista Juli Esteve ja coneix perquè Albert Vàzquez, li va proporcionar informació.
De fet al reportatge del diari tenim una
foto que l’ha trobada a Potries. Esperarem la publicació del llibre i el
documental per a saber més coses d’eixa aventura de supervivencia dels nostres avantpassats.
Gràcies a ells, ma uelo Andrés, que va estar a Amèrica i ma
uelo José que emigrà a França, hui en dia les nostres mares donen diners a les
netes, dòlars i francs de la emigració que convertiren en terres de tarongers
molt productives durant unes decades. Ma mare fa be en dir: “els diners d’America”
i així ho recordem i saben d'on venim i per aon hem passat i comprenem perquè la
gent s’en va de l’Africa o les Índies a Espanya.
Cada vegada que vaja a les terres de ma mare recordaré ma uelo Andrés Pascual, al que no vaig conèixer i ho contaré a les meues filles Mar i Júlia.
Cada vegada que vaja a les terres de ma mare recordaré ma uelo Andrés Pascual, al que no vaig conèixer i ho contaré a les meues filles Mar i Júlia.