El meu germà Pep m'ho diu quan arribe a Potries: "tindrem que tallar la palmera". I te raó, les arrels estan ocupant tot el jardí, alçant el terra de l'entrada de casa.
Una palmera que ha sobreviscut al "piojo rojo". Pep diu que, gràcies als pardalets, la palmera s'ha salvat. Als darrers anys, ha tirat pa i trocets de menjar dalt i al voltant de la palmera, per a que les aus acudiren i es menjaren els cucs i bitxos.
Quan jo era xicotet, el dia 3 de febrer, festa de Sant Blai a Potries, de matí hi estava jugant al jardí de l'entrada de casa, feia carreteres per als cotetxts, merejava la terra, l'aplanava. No podia passar més avant de la palmereta, una planta, com altres que ma mare em posava de limit - a mi i als gats- no la podíem tocar, era xicoteta i estava creixent...Era com un margalló de la muntanya.
Cap a les 11, un soroll de patí d'escola, de xiquetes i xiquets, es mesclava amb els motors dels cotxes i les primeres sirenes de les atraccions de fira. Deixava el cotxet o tal vegada els indis i vaquers, i obria la porta del jardí, la "verda martelè" i mirava cap al Moli Canyar...allí estava la fila d'escolars que venien al Porrat de Potries. Me'n tornava cap a dins, "Mare ja venen!" Un mestre major -de la edat que jo ara tinc, encapçalava la filera. Quan havien passat tots, m'aninava i com si fora el passacarrer me'n anava darrere, a la plaça, a la fira.
Pep, no podem salvar la Palmera? "Xe, Vicent que no ho veus el que està fent?" " Home es que em sap mal, ha costat tants anys de créixer."
De xicotet, mon pare i ma mare em treien de la ma el diumenge de Sant Blai, a poqueta nit, quan la plaça i el carrer del barranc anava buidanse de gent. Eixe dia no anàvem a passejar a l'horta -cosa que feiem tots els diumenges, mon pare es posava el trage gris i la boina negra i agafava el transistor per a escoltar "carrusel deportivo"-. Jo no sé ells que miraven, jo sí, les paradetes de joguines: trenets i cotxets a corda, indis i vaquers...rifles i correatjes de pistoles amb pistons.
No em donava compte però la palmera anava creixent i els escolars veníem tots els anys a Potries.
Quan venia Sant Blai, feia un recorregut per casa de totes les ties: Encarna, Maria, Sunción...és tractava d'arreplegar diners per a pujar a les atracccions de fira, els cotxes de xoc, la nòria, l'ola marina.
La costum d'estar al jardí, esperant la visita de forasters, em va durar fins l'adolescència. Recorde una vegada que vaig seguir un grup que pujaren fins l'ermita. Allí vaig fer amistat amb dues xiques -no sense apuros- i ens férem un puro, sí un porret.
La "moguda" del anys 80, pot ser li va donar altura a la Palmera i al Porrat de Potries. Nosaltres anàvem creixent, teníem quasi vint anys i fèiem paradetes de llibres i discos a la plaça, i exposicions a la casa Ajuntament. Des de les finestres d'eixa casa veia el passar de la gent i més gent que pujava a vorer una atracció més i diferent des de aquells anys.
"Pep, i si li tallem la part de dalt? a lo millor la Palmera deixa de créixer i fer tantes arrels? Vicent, em va dir el meu germà, no sigues xiquet! Tenim que tallar-la. Però Pep, nosaltres sempre em estat ací, cuidant el jardí ..."
El meu germà estava ací, primer que jo. Pep, alguns anys, ha tingut que fer guàrdia per a que no ens furtaren el lloc de la paraeta o l'entrada a la casa Abadia. El diumenge de Sant Blai era una selva, tenies que lluitar pel teu tros.
"Tindrem que tallar la palmera del jardí. Com ho farem? Vindrà una grua gegant, diu el meu germà. Aniran tallant de dalt cap a baix, deixant al final la base, convertinse en eixa especie de peana per a posar una gran maceta. "Sí, però les arrels, eixa cosa gran no podrem llevar-la...Les arrels quedaran i els pardalets continuaran venint i els gatets pujarà allí dalt"
El dia de la meua boda, ens férem una foto al jardí, mon pare, ma mare i el meu germà. Supose que la palmera ja era ben alta, no em fixava.
Em vaig casar i me'n vaig anar a viure a Gandia. Quan venia el Porrat de Sant Blai, patia per no estar allí, per no estar al jardí de casa ma mare, a l'Ajuntament, a la Casa Abadia.
Les meues filles -Mar i Júlia em donaren una alegria quan amb el seu col.legi "Carmelites" anaren d'excursió al porrat de Sant Blai, com aquells xiquets que jo veia vindre des del jardí de la palmera.
Les meues filles -Mar i Júlia em donaren una alegria quan amb el seu col.legi "Carmelites" anaren d'excursió al porrat de Sant Blai, com aquells xiquets que jo veia vindre des del jardí de la palmera.
Tots els anys anem al Porrat, a casa ma mare, a l'Esglèsia, les exposicions, la fira...darrerament puge amb un tio meu, cosi de ma mare, octogenari, que fa més de mitja vida viu a Gandia, encara li tira el poble i la tradició.
Des que visc Gandia, que m'he adonat que la palmera s'ha fet alta, la mire, l'admire. Ara, quan la tallen, la notaré a faltar. Però, la base i les seues arrels em recordaran la meua infantesa i adolescècia a Potries, quan jugava al jardí i veia passar els forasters que venien al Porrat de Sant Blai.
Trobe, que com la palmera, tinc les meues arrels en eixe jardí, d'eixa casa de l'antiga carretera de Potries. El poble, les costums i tradicions com el Porrat de Sant Blai estan arrelades en mi. (Be, empeltat al barri de l'estació de Gandia, també vaig deixant arrels per ací) Per cert, tindré que demanar dies lliures per a Sant Blai, que està al caure.
(Publicat al llibre de la falla Alquerieta i Museu Faller de Gandia 2016)