J.A.GISBERT. "ON FORA, ÀMFORA"

Aquest diumenge estaguerem al castell de Dénia, amb Josep Antoni Gisbert Santonja. Era una activitat més de l'a.c. Casa Clara. En realitat es tractava de trobar-nos amb ell, fora al castell de Dénia, a l'Almadrava o a Potries, on fora, "àmfora".

Campina, Gisbert, 1980

Gisbert va aparèixer per Potries al principi de la democràcia, de la ma de l'Alcalde Aznar. S'estava descobrint tot, muntant tot i la història, el patrimoni de Potries també. 

Recorde la cata al bancal, aprop del Molí Canyar, al costat del meu hort. Mai havia vist jo unes persones cavant per a trobar coses del passat. Jo feia cavallons i de quan en quan trobava un troçet de rellotja estranya, vaig compendre que eren restes romanes.  Allí estava Gisbert i altres joves en una excavació de la Diputació per a fer troballes com àmfores, monedes etc...l'epoca romana, la  Campina Catorzena. 

Des de llavors i passant el temps ens hem adonat d'eixa importància com a fàbrica romana, amb bona terra i aigua del riu, tradició que va seguir després.

Gisbert participava amb xerrades a Potries i la Safor, formaria part del primer ceic Alfons el Vell, i en totes les mogudes i estudis sobre art i patrimoni ell hi estava. Per a mí, és "el segle d'or, la renaixença"" de Potries, amb ell, Company i els Aznar, Garrigós, Paco Avaria...Després hem seguit les seues petjades. 

Premi Pot de Potries

Al cap d'uns anys, 1993,  nosaltres, l'a.c. Casa Clara li atorguem el premi Pot de Potries, per la magnifica i pionera llavor feta al poble, encetant les línies de treball al voltant de la terreseria, la ruta de l'aigua, etc, etc. Ell es sent orgullós d'aquest premi.

Abans de marxar a Dénia, va deixar molta feina avançada, presentant el projecte de col.leció museogràfica en 1995. En la presentació a l'Ajuntament, jo era regirdor en l'oposició. Vaig dir que es tractava d'una questió d'estat/poble i em vaig posar la jaqueta per anar-hi.

Parlar de l'aspecte personal i humà em resulta difícil, la meua relació amb ell ha estat molt "temàtica", amb respecte i admiració. Era un xic seriós, sempre parlant d'història, encara que irònic, i proper en les seus explicatives sobre romans i àmfores a Potries.

Ha estat al cap de molts anys, quan he retrobat el contacte amb ell i he notat amb el pas del temps  estima per la persona. Damunt hem coincidit a La Xara, en circumstàncies personals algo rares i la edat que ens fa més "tontos". Anava a esmoraçar coquetes i jo un cafenet per a fer passar l'espera de l'hospital i  parlarem de Potries i els amics i del que s'està fent al poble. Sempre he seguit per la premsa els seus treballs i troballes a Dénia. Crec que ha fet i trobat de tot. Tinc un dubte: haurà baixat fins algun "pecio" a per àmfores? Li ho tinc que preguntar.

Gisbert és una autoritat en la matèria, el principi a Potries, ens va inculcar l'estima per l'arqueologia, la història i el patrimoni local. Aquest matí, al bar de Vicent de Potries, com tots els dissabtes, Blai m'ha dit que va anar un dia al castell en companyia de Pep Aznar a saludar Gisbert.
Ha estat i és un privilegi ser conegut, saludat i/o amic d'ell.

D'ara en davant no vaig a perdre el contacte i segurament tornarem a Dénia a fer una altra excursioneta amb contingut.

L'altre dia, al castell de Dénia,  quan acabarem la visita guiada, va dedicar unes paraules a Pep Aznar, el que fou Alcalde "incombustible" i a va rememorar les seues feines al poble amb molt de  sentiments.
Ah!, per sí algú no ha entés lo de "on fora, àmfora"...doncs tampoc és tan dificil...teniem que retrobar-nos ...on fora, pronunciant-ho, "àmfora" i mai millor dit.
Vos deixe l'enllaç de la visita al.Castell de Dénia, amb Gisbert.

RENAU.

Quan he vist "Posdata" del diari  "Levante", m'he aturat a llegir-ho i li he demanant a Vicent, l'amo del bar, que me'l donara. Tenia pendent un article referent a Josep Renau. Resulta que tenia una foto d'ell i era un referent meu per la seua obra gràfica i la seua vida.
L'àrticle del diari Levante, repassa el treball de Renau com a Director General de Belles Arts en els governs de la República, entre 1936-38. La seua principal tasca fou salvar les obres d'art dels bombardejos, traslladantles de Madrid a València i Barcelona. Un ministre de Franco va dir que "nada se ha perdido", doncs bona llavor va fer Renau. 

Tambè es coneguda la seua feina a l'exposició de Paris de 1937, on el pavelló espanyol tenia el Guernica de Picasso com a mural d'entrada.

Recorde un llibre d'una editorial valenciana "Fernando Torres", que tractava i il·lustrava l'obra de Renau, em va impactar, un disseny modern, fotomuntages atrevits, antifeixistes, cinema i altres. Semblava que tot estava ja fet, que tenia que imitar gent com Renau, a més a més compromesos i lluitadors, persones a l'exili. 

L'aficció pel disseny la compartia amb Pasqual, ell em va parlar de Renau i un dia anàrem a Xàtiva, a celebrar el 25 d'abril a la plaça de bous i...

LA FOTO AMB RENAU.

Eixe 25 d'abril de 1981, vaig fer una foto dels meus amics amb Josep Renau. Jo no hi soc, tinc eixa i altres de la plaça plena de gent, per tant la vaig fer, disparar jo, en una vella càmera, en blanc i negre. Hui he escarbat dalt de la casa de Potries i de seguida les he trobat. Està Pasqual, Savall i Domenech d'Oliva i Renau, que supose va vindre a Espanya i València per retrobar velles amistats i renovar el seu compromís per la democràcia. 

Renau va morir l'any següent a Berlin, de l'est, la comunista, ell era comunista. No recordava eixa data de defunció, (Més valor te la foto)

Per saber l'art, l'imaginació dels seus dissenys des dels anys 30, tan sols teniu que buscar en internet. Jo estic triant la que més m'agrada d'ell, de JOSEP RENAU.

PER SANT BLAI, CONVIDEM.

Quan passa Nadal i Reis, els potriers comencem a pensar en una altra festa, la nostra fita com a poble, l'original i únic porrat de sant Blai.. És algo que portem des de xicotets, ho pasavem molt be amb la fira d'atraccions i les paraetes de joguets.

Acomplits uns anys, més de trenta i quaranta i cinquanta i vivint a Gandia, Potries i el porrat no s'ha borrat, al contrari, està més present cada any i les sensàcions quan hi vaig són "interiors", de felicitat.

Sempre m'he demanat dia lliure i he acomboiat  amics i familiars el dia de Sant Blai, encara que caiguera entre setmana. Recorde que quan era regidor de l'Ajuntament, vaig demanar  que el 3 de febrer, Sant Blai, fora festa local, ara ja ho és.

Alguna cosa he escrit sobre el  porrat el de Sant Blai, però hui vull referirme al fet de convidar amics, familiars i coneguts a Potries, mostrar eixa festa que inunda el poble, que meravella la gent  un acte social que deu ser i ho és comú entre els potriers. La millor manera de promocionar el poble i la festa. Ningú ho espera, un poblet xicotet..."seran quatre paradetes i poc més."

No vull oblidar-me dels que he convidat a ma casa. Podríem començar per l'amic de la mili, Vicent Garcia de Sumacarcer. Ell i la seua parella van pujar a l'ermita, van visitar l'Ajuntament i el porrat...

Sefa va vindre a Potries perquè em volia. I li va agradar el poble i la seua festa.. Em deia que a Pego fan una xicoteta celebració de Sant Blai. Després hem anat tots els anys, amb les xiquetes, a la fira, a casa la uela Encarna. Parlant de ueles, la meua sogra, de Pego, va comprovar que eixe poblet de Potries feia bona festa, conforme li deien. Fa poc va vindre a Potries, un diumenge plujós de Sant Blai.

Em falta convidar al meu cunyat Daniel, un any vindrà, queden molts Sant Blai per viure.

També he convidat a Maite i Pedro, els amics del Verger, coneguérem el poble, el porrat i ma mare.

Joan Ribó, fou un convidat molt especial en 2002, per coses de la política, ell i jo, no parlarem de política i gaudirem del diumenge de Sant Blai visitant el poble, l'Abadia, l'Ajuntament, la fira...

Els darrrers anys porte  mon tio Juan Escrivà, que sa mare la tia Asunción, vivia davant els pisos de la carretera i a Domingo Gironés, parent de mon pare. després d'esmorzar i pegar una volteta per l'església, acabàvem visitant ma mare.

Convidar als amics i familiars al porrat de Potries, era i és un orgull, no portes la gent a un poblet, els convides a un esdeveninent que ni s'imaginen, o que fa anys que no visiten. Els primers anys els pujaves a l'ermita...ara no tinc temps per a tot...el museu de la cassoleria, les titelles...

Tinc que convidar algú enguany, el problema és que ma mare ja no hi és. I a mi, qui em convida?
Enguany, al caure dissabte sant Blai, he decidit fer un esmorzar de tota la gent coneguda, d'amics de Potries, de la casa clara, de Correus, etc,  perqué Potries "Convida" i jo convide als meus amics amb orgull de poble.

"BRINDE PER DANIEL!"

Aquestos dies de Nadal ens hem reunit la familia. Be, la familia de la meua dona, la dona del meu cunyat, fills i filles d'uns i altres i la "gran mare", que dirien en francés, la meua sogra. Enguany hem canviat d'ubicació, ho hem celebrat al poble del meu cunyat, a Torre Pacheco, el camp de Cartagena, el Mar Menor. Un pegolí que va fer arrels allà, primer la mili a Cartagena i després treballant a "Pasqual hnos". 

Daniel, ens va preparar el diumenge una ruta impressionant: "Calblanque, ruta geominera". Partint de del cabo de Palos fins divisar Porman. No es tractava tant de flora, fauna, sinó d'una costa plena de penyasegats i caletes on trobavem respiradors, pous de les mines de La Unión. Un paissatge diferent, la terra ferida per l'home, colors de ferro, semblaven volcànics. Restes d'eixe esforç per viure i sobreviure amb l'agricultura, la ramaderia i fins i tot salines.

Eixa ruta de la vespra de Nadal, per a fer gana de cara al sopar, ens mostrava alguna resta d'obra militar, la defensa del port de Cartagena. Fa uns anys, Daniel Femenia, el meu cunyat, a banda de portar-nos a la ciutat, ens va fer unes rutes per les defenses navals del port, vertadera arqueologia militar. També a platges i zones de la petroquímica. La veritat que la regió està molt castigada per tota l'activitat humana, l'agricultura també.

Hui, Nadal, després que la "uela" donara les estrenes a tothom, la meua filla Júlia, que estudia publicitat, ha tret el tema de les "propagandes" de Nadal (la loteria, el cava...) A mí m'ha vingut al cap la de l'actor Darín fent un brindis en una taulà familiar, substituent el nouvingut que no troba paraules.

"No tinc paraules...però sí sentiments...brinde..." (adjunte el vídeo). Quan vaig vorer l'espot, em vaig sentir en certa manera protagonista i hui quan Júlia l'ha posat al seu portátil, més d'un de la família també s'ha sentit aludit.

D'aixó de "sogres i cunyats" hi ha algo, però al meu cas hi ha més de bon rotllo, "buena onda" que diu Darín a la publicitat. Al cap dels anys, continuem fent de cicerones amb il.lusió, preparem coses per a distraure i agradar la visita. I Daniel i jo xerrem, parlem de la vida i som més que família política, quasi germans. I no ho dic perqué enguany ha faltat ma mare. Molts nadals, a l'hora del brindis he sentit i he tingut ganes de dir algo semblant. Sentir-te benvingut, fill d'una altra mare, germà de...

L'excursió, l'esmorçar a la vora del mar Menor, uns altres paisatges, però com passa a les excursions de l'a.c. casa clara, és més important la gent que la ruta.

Brinde per Daniel! i Cati i els seus fills, els meus nebots Clara i Danielet...

per uns dies nadalencs de "No tengo palabras"

WILLI, EL CAMARADA ESCOCÉS.

Recorde eixa nit en tren cap a Madrid, anàvem al la festa del 90 aniverssari de Dolores Ibarruri "La Pasionaria". Vetlàvem, passàvem de vagó en vagó i al vagó bar, preníem algun trago. El cambrer en servia Dyc, el nacional, encara que Wili haguera preferit escocès.

William Beatie, Guillermo o Willi per a la gent de Potries, va arribar en 1982, era de les illes Hebridas, a l'oest d'Escocia, venia d'Edimburgo. Buscava la pau, el sol i la tranquilitat que els britànics troben a la mediterranea quan es jubilen. Be, en realitat buscava tenir el poder adquissitiu que la paga de lliures a pessetes li donava ací.

De seguida es va adaptat al poble, a la gent. Anava al bar de la plaça, al cine que feia Pasqual Garrigós i els amics de l'a.c.Casa Clara, venia a sopar, d'excursió i viatges amb nosaltres. Recorde una nit que passarem al refugi del Montcabrer. Ell, amb els joves, uno més. També el viatge a Marroc amb el meu germà Pep i el meu amic Salva (jo no hi vaig anar, estaria a la mili).Tambè va pujar a la Safor i s'en anava a Monover i el Pinós, on treballava Pep Gironès.

Willi, formava part del que al poble anomenaven "els comunistes", però de veres, amb carnet. S'apuntà al PCPV-PCE, fins i tot feiem les reunions a sa casa, al carrer d'Enguix. Ens deia que al seu poble, després de la política,venia el ball, al mateix local del PCGB. Per cert, quan va demanar el carnet, al comité comarcal, en Gandia, algú va dir si seria agent del m15.

Aquell dia que anàrem a Madrid, una vegada dintre del Palau d'esports (9 de desembre de 1985) el vaig vore feliç, especialment quan aparegueren a l'escenari una representació d'ex-combatents de les Brigades Internacionals. La festa dels 90 anys de La Pasionaria amb Dolores Ibarruri viva, va ser molt especial per a ell i per a mí. Allí cantaven allò de "así se ve, la fuerza del PCE" 15000 persones al voltant d'un símbol viu i la companyia de personatges com Labordeta, Víctor i Ana, Rafael Alberti, Bardem pare, Núria Espert...Jo em sentia part de la història, entre la gent major i aquell moment tant emocionant de finals de la transició.

Willi degue recordar eixos temps de jovenet, quan l'esquerra cridava contra el feixisme, per la solidaritat amb l'Espanya, el primer estat on nazis i feixistes provaven les seues forces militars i civils. Recordaria tambè com el joves comunistes de les illes britàniques, d'Escocia, s'apuntaven a lluitar contra l'Allemania nazi, mentre la "burgesia i nacionalisme anglés" s'amagava i es donava per derrotat. Alguna de les llàgrimes que Willy deixava correr era recordant els que no tornaren de la guerra. Ell, tingué sort, dalt dels avions de la RAF, amb comunicacions,  més duna vegada va patir aterratges d'emergència, per dir-ho així.

Teniem a Potries un amic "guiri" dels primers britànics a la Safor, però el que molts no sabien és que era un lluitador per la democràcia, de veritat, membre del Partit Comunista, d'allà (Gran Bretanya-Escocia), d'ací PCPV-PCE i d'allà on haguera anat. Eixos amics, eixe camarada, formen part de les pàgines del llibre meu.
El diari Levante, li va fer una entrevista-reportatge, l'amic Vicent Llinares, que reproduiré al blog de l'a.c. Casa Clara "ACÍ POTRIES!"
William Beatle va morir i està soterrat al cementeri de Potries. Et recordem, camarada!

HAUREM DE TALLAR LA PALMERA.

   El meu germà Pep m'ho diu quan arribe a Potries: "tindrem que tallar la palmera". I te raó, les arrels estan ocupant tot el jardí, alçant el terra de l'entrada de casa.

   Una palmera que ha sobreviscut al "piojo rojo". Pep diu que, gràcies als pardalets, la palmera s'ha salvat. Als darrers anys, ha tirat pa i trocets de menjar dalt i al voltant de la palmera, per a que les aus acudiren i es menjaren els cucs i bitxos.

   Quan jo era xicotet, el dia 3 de febrer, festa de Sant Blai a Potries, de matí hi estava jugant al jardí de l'entrada de casa, feia carreteres per als cotetxts, merejava la terra, l'aplanava. No podia passar més avant de la palmereta, una planta, com altres que ma mare em posava de limit - a mi i als gats- no la podíem tocar, era xicoteta i estava creixent...Era com un margalló de la muntanya.

   Cap a les 11, un soroll de patí d'escola, de xiquetes i xiquets, es mesclava amb els motors dels cotxes i les primeres sirenes de les atraccions de fira. Deixava el cotxet o tal vegada els indis i vaquers, i obria la porta del jardí, la "verda martelè" i mirava cap al Moli Canyar...allí estava la fila d'escolars que venien al Porrat de Potries. Me'n tornava cap a dins, "Mare ja venen!" Un mestre major -de la edat que jo ara tinc, encapçalava la filera. Quan havien passat tots, m'aninava i com si fora el passacarrer me'n anava darrere, a la plaça, a la fira.

Pep, no podem salvar la Palmera? "Xe, Vicent que no ho veus el que està fent?" " Home es que em sap mal, ha costat tants anys de créixer."

   De xicotet, mon pare i ma mare em treien de la ma el diumenge de Sant Blai, a poqueta nit, quan la plaça i el carrer del barranc anava buidanse de gent. Eixe dia no anàvem a passejar a l'horta -cosa que feiem tots els diumenges, mon pare es posava el trage gris i la boina negra i agafava el transistor per a escoltar "carrusel deportivo"-. Jo no sé ells que miraven, jo sí, les paradetes de joguines: trenets i cotxets a corda, indis i vaquers...rifles i correatjes de pistoles amb pistons.

   No em donava compte però la palmera anava creixent i els escolars veníem tots els anys a Potries.

  Quan venia Sant Blai, feia un recorregut per casa de totes les ties: Encarna, Maria, Sunción...és tractava d'arreplegar diners per a pujar a les atracccions de fira, els cotxes de xoc, la nòria, l'ola marina.

  La costum d'estar al jardí, esperant la visita de forasters, em va durar fins l'adolescència. Recorde una vegada que vaig seguir un grup que pujaren fins l'ermita. Allí vaig fer amistat amb dues xiques -no sense apuros- i ens férem un puro, sí un porret.

   La "moguda" del anys 80, pot ser li va donar altura a la Palmera i al Porrat de Potries. Nosaltres anàvem creixent, teníem quasi vint anys i fèiem paradetes de llibres i discos a la plaça, i exposicions a la casa Ajuntament. Des de les finestres d'eixa casa veia el passar de la gent i més gent que pujava a vorer una atracció més i diferent des de aquells anys.

"Pep, i si li tallem la part de dalt? a lo millor la Palmera deixa de créixer i fer tantes arrels? Vicent, em va dir el meu germà, no sigues xiquet! Tenim que tallar-la. Però Pep, nosaltres sempre em estat ací, cuidant el jardí ..."

   El meu germà estava ací, primer que jo. Pep, alguns anys, ha tingut que fer guàrdia per a que no ens furtaren el lloc de la paraeta o l'entrada a la casa Abadia. El diumenge de Sant Blai era una selva, tenies que lluitar pel teu tros.

"Tindrem que tallar la palmera del jardí. Com ho farem? Vindrà una grua gegant, diu el meu germà. Aniran tallant de dalt cap a baix, deixant al final la base, convertinse en eixa especie de peana per a posar una gran maceta. "Sí, però les arrels, eixa cosa gran no podrem llevar-la...Les arrels quedaran i els pardalets continuaran venint i els gatets pujarà allí dalt"

   Passaran els dies i la gent que camina per l'antiga carretera, diran: "mira!, han tallat la palmera!" Ma mare, des de la seua cadira de rodes, els contestarà: "la palmera ja no està, ara tenim les arrels"

   El dia de la meua boda, ens férem una foto al jardí, mon pare, ma mare i el meu germà. Supose que la palmera ja era ben alta, no em fixava.

   Em vaig casar i me'n vaig anar a viure a Gandia. Quan venia el Porrat de Sant Blai, patia per no estar allí, per no estar al jardí de casa ma mare, a l'Ajuntament, a la Casa Abadia.
   Les meues filles -Mar i Júlia em donaren una alegria quan amb el seu col.legi "Carmelites" anaren d'excursió al porrat de Sant Blai, com aquells xiquets que jo veia vindre des del jardí de la palmera.

Tots els anys anem al Porrat, a casa ma mare, a l'Esglèsia, les exposicions, la fira...darrerament puge amb un tio meu, cosi de ma mare, octogenari, que fa més de mitja vida viu a Gandia, encara li tira el poble i la tradició.

   Des que visc Gandia, que m'he adonat que la palmera s'ha fet alta, la mire, l'admire. Ara, quan la tallen, la notaré a faltar. Però, la base i les seues arrels em recordaran la meua infantesa i adolescècia a Potries, quan jugava al jardí i veia passar els forasters que venien al Porrat de Sant Blai.

   Trobe, que com la palmera, tinc les meues arrels en eixe jardí, d'eixa casa de l'antiga carretera de Potries.      El poble, les costums i tradicions com el Porrat de Sant Blai estan arrelades en mi. (Be, empeltat al barri de l'estació de Gandia, també vaig deixant arrels per ací) Per cert, tindré que demanar dies lliures per a Sant Blai, que està al caure.

   (Publicat al llibre de la falla Alquerieta i Museu Faller de Gandia 2016)

JOAN PELLICER, GRÀCIES A LA VIDA.

En aquest mig segle de vida, he conegut i saludat molta gent de la que aprendre, de la que poder dir allò de "gràcies a la vida..." A l'anterior article us parlava d'Àngels Moreno, doncs hui vull escriure d'un altre personatge, d'un altre mestre de la vida. El dissabte 17 d'octubre de 1998 portarem a Potries, Joan Pellicer. 

M'havia parlat molt d'ell i feia moltes referències Salva Vidal, l'amic i President de l'a.c. Casa Clara. Vidal tenia els llibres de Pellicer i el coneixia de l'UPG. Per això el convidarem a que ens coneguera. Primer va signar uns llibres al despatx de l'Abadia (foto), estavem plantats Salva i jo amb respecte i admiració. Després, a la sala, projectarem fotos d'excursions i Joan Pellicer prengué la paraula al final de l'acte. Tots els presents escoltarem amb serietat les seues afirmacions i interrogants. Vaig trobar un Pellicer "cremat", pessimista, desilusionat, segurament pel desenvolupament de la societat i la política davant la qüestió medioambiental.  

Joan Pellicer és d'eixos que en aquells primers anys de la democràcia -en que tot estava  per fer- va introduir i escriure sobre el nostre entorn, especialment la flora. Tal vegada el seu estat d'anim era la consequencia de vore com no es traslladàvem a la realitat els seus desitjos conservacionistes. En 1998, els governs del PP, a la Generalitat i l'Estat, ja es veien clars, (oscurs)

Anarem a sopar al bar de Vicent, allí va continuar la tertulia amb Pellicer. Daniel, que era porter de l'UPG i el conexia prou, introduia questions informals per tal de donar un ambient més distendit a les tristes prediccions que feia Pellicer.

Va ser una nit molt enrequidora. Li regalarem una camiseta amb el logo de l'a.c. Casa Clara i ens acomiadarem. Més tard em van dir que Pellicer va eixir en un programa de TVV -eixos tan bons que feia sobre les plantes- amb la nostra camiseta. 

Després d'eixe dissabte a Potries, m'el trobava moltes vegades pels voltants de l'estació de Gandia i cada vegada parlavem més, em sembla que anavem fent sincera amistat. La "putà" va ser la seua mort inesperada.

Jo no soc de "flora i fauna", sempre ho dic, la meua atracció per la muntanya, la natura i la terra te un component més social i humà, eixe que anava traguenli poc a poc a Joan Pellicer. A banda d'autor de llibres, documentalista en tv., era "una bellisima persona", d'eixes que en la vida les tenim contades. La seua humilitat, senzillesa, tracte cordial...això era el que m'agradava d'ell.

Quan anem per la montanya, de quan en quan Pellicer ix a la conversa i trobem algun record d'ell.(foto a la bassa de Benirrama). Tots els anys es fa un homenatge anant a la Font de les Malladetes. Enguany, l'Ajuntament de Gandia ha organitzat una setmana amb el seu nom. M'agradaria que Joan Pellicer poguera tornar a Potries i ens parlara amb optimisme, el respecte a la natura fora un fet. I sobretot aprendre més d'ell, de la seua amistat.

AMB ÀNGELS MORENO ...I SEBASTIÀ DÉNIA.

 Des de gener de l'any passat, no tenia ningun article publicat al blog. I mira que han passat coses, al facebook n'he publicat algunes. Aquest blog es titula precisament "Entre blogs", doncs va sorgir editant el de l'a.c. Casa Clara i el d'amics de Potries, per fer alguna cosa més personal. Doncs en aquest 2015, he estat entre blogs, dedicant més temps als altres blogs.

Una de les coses que més m'agraden de l'animació-gestió cultural és conèixer gent. M'agrada descobrir coses, buscar com ,ara fa un any, a l'arxiu de Gandia el porrat de Sant Blai i El Litoral.

Fa temps vull contactar amb una persona, escriptora, que tenia un llibre publicat que parlava de Potries. Tots els dies, em trobe amb Lluís Llacer, de Potries, el fill de "Sagalomo", pegant una passejada per baix de casa. Parlem del poble, clar, entre tots dos, de vegades no aclarim res, vivim a Gandia ja fa molts anys i anem perdent el fil. L'altre dia, no se com, em diu que la seua filla Natàlia estava casada amb un fill de Sebastià Dénia i Àngels Moreno.
-"Mira! Xe! i no m'ho dius abans? Sempre parlant que viuen a Holanda i tal i qual..."

Li conte al meu amic i paisà, que este estiu el Levante va donar un llibret d'Àngels, un sobre Potries. Li dic també que el seu home, Sebastià Dénia coneixia mon pare, millor dit, son pare era el amo del taller. Lluís diu que el pare de Sebastià era molt bon mecànic, que havia estat al estranger aprenent.
Jo vaig conèixer una filla d'ells, al col.legi Cervantes, no recorde si la que canta o l'altra, Eva o Olga. Li dic, també, que la meua filla menuda, a l'Institut Nou, li dona gimnasia un fill, Andrès...
-"Xe, Vicent, això son moltes coincidències", jo li parlaré de tu a la meua consogra" 

Com moltes vegades, els contactes venen així, parlant amb la gent, de repent, amb qui menys ho creus. Lluis em posa en contacte amb Angels, jo li escric al seu Face i per telefon quedem a sa casa.

Dilluns passat, quan tocaven les campanes de l'esglèsia de la república Argentina, jo li cridava al fono, més puntual que mai i amb la il.lusió que em fa conèixer eixa persona. Al setè pis, m'obri la porta Àngels Moreno, ens saludem, "una besadeta". La vec be -ja te els seus anys- m'agraeix la puntualitat doncs a les 8 te una conferència a la Marquesa. Encara no m'havia assentat, des del fons del passadís una veu crida. "Pepe!". És Sebastià Dénia que em crida pel nom de mon pare. Ens saludem i tots tres comencem a parlar d'eixes coincidències, el pare mecànic, les filles i fills...Àngels diu que la meua cara li resulta coneguda. Parlem de tot, la ràdio, "Denias Publicidad" (els espots que posaven als cines) i que feia la empresa de Sebastià. Àngels em conta coses de Potries, la seua família ve d'allí- i del seu llibret i altres més coneguts i premiats. Sebastià em mostra les seues pintures, les màquines de fer fotos i empalmar cintes...

Feia temps que no estava en un lloc tan ple de cultura i experiència, crec que des de l'any passat a l'arxiu. És un vertader plaer conèixer eixes dos persones. Sebastià ens fa unes fotos i acompanye Àngels a la Marquesa, hi ha una conferència d'història. Ella no es perd res i escriu al Levante articles. Ens acomiadem.

Ah! em va donar uns fulls comentant coses del llibret "Cantar i plorar". Al blog d'amics de Potries, publicaré la setmana que ve un article, aprofitant que ve Sant Blai i el porrat forma part del decorat de la noveleta.

INVESTIGANT A L'ARXIU.

Fa un parell d'anys que vull anar a l'Arxiu de Gandia. 

Resulta que quan tracte el porrat de Sant Blai de Potries al blog "Ací, Potries", al llibre de festes de la Safor de Gonga i a l'informe d'Albert Vàzquez, es fa menció i transcriuen unes poesies sobre el porrat aparegudes al periòdic "EL LITORAL" de 1881.

Més d'un segle!, ma uelo encara no havia naixcut...i pot ser que parlaren i escriviren de Potries? Ho tinc que comprovar, vorer amb els meus ulls, tocar amb les meues mans...és la història del meu poble...Tinc que anar!

Dilluns passat vaig quedar amb l'amic Jesús Alonso, tota una institució de la història de  Gandia i la Safor, l'arxiver de Gandia, al que segueix pel seu blog "Quimeres"

Em vaig preparar, primer contra el fred que feia (gorro i bufanda) i després per a la investigació (en la cartera:el llibre de Gonga, paper, llapis d'abans i el d'ara -USB-, la càmera de fotos...)

Jesús em reb, molt amablement i  de seguida comença a donar-me accés a arxius d'ordinador, fitxes de paper... M'emocione conforme vaig trobant referències. Al poc, obri un armari tancat amb una mena de volant i trau un gran volum que tenia enquadernats tots els exemplars d'eixa publicació de Gandia "El Litoral", i queda davant la meua persona, per fí!

Busque l'exemplar del dia 6 de febrer de 1881, ja el tinc! Li faig fotos, el toque amb delicadesa...

Una vegada en casa comence a llegir la poesia i comprove  que hi ha un fragment, el primer, que és inèdit, que ni Gonga ni Vàzquez l'havien transcrit. 
No és una crònica, és un poema llarg -en la secció literària d'eixe ejemplar- que descriu molt be el Porrat, l'ambient i les ganes d'anar-hi. 
I me'n adone que la poesia està datada a Pego en febrer de 1881 i signada per "QUIDAM". Quí seria eixa persona?, quina edat tendria?, sembla que vivia a Pego (tinc una especial sensibilitat i unió amb eixa Vila), seria el corresponsal de l'ambit territorial pegolí? (Tenim que repassar les demarcacions provincials i judicials de Potries)

La bona qüestió que he quedat prendat de la visita a l'Arxiu de Gandia, augmentant l'interés pel nostre passat i avantpassats. La setmana del porrat de Sant Blai, publicaré al blog d'amics de Potries,  els descobriments, no sols eixe fragment de poesia que faltava, sinó altres coses trobades en la meua investigació i que ens parlen dels porrats de 1881,82,83.

MARIA GEA..(LA MARE DE SAULO)

Marilola Peiró.

Estos dies estic preparant una entrevista amb Maria Dolors Peiró, sobre el seu llibre On dimonis és el Sud?, per al blog d'Amics de Potries. Ella és la mare del meu amic Ignasi Garcia (tinc un article sobre ell a novembre de 2013)) i  tia de la meua amiga Adriana Soldevila. El llibre parla sobre personatges i vivències a Potries. Ens comuniquem per correu-e i dilluns passat em va dir: 

"Esta mañana he sabido que María Gea -la madre de Saulo- ha muerto. He sentido mucho pesar porque vivimos juntas muchos episodios de nuestras vidas. Siento no poder ir a darle mi último adiós"

Maria Gea, que jo vaig tractar quan estudiava amb el seu fill Kenny Deusa. Hui recorde emocionadament  aquells anys a sa casa del carrer de dalt, l'ambient de la família: el pare Salvador Deusa, la germana Bety, i els germans Natxo i Saulo. Era un altre món dins del mateix poble: llibres, música (Jesucristo Super estar en anglès), olor a tabac rubio (1x2), la Casa de la Pradera  els diumenges de vesprada. Maria Gea ens portava de Gandia moltes vegades amb el 600 blanc. Era una dona amable i dolça.Al llibre de Marilola Peiró tenim un capítol que volem dedicar, ella i jo, a la memòria de Maria Gea i als seus fills.

LES ALBADES, LES POSTES DE SOL, ELS COLORS I LA MARE DE SAULO. 

(MARIA DOLORES PEIRÓ)

    Mai no he dit com li diuen i la veritat és que no importa. Ella ha perdut la seua identitat en començar a ser la mare de Saulo. 

   I és rigurosament cert que a ell una albada té tanta importància com la aparició de la màquina de vapor en el món recent, o el telèfon, o els leucocits de la sang, per posar exemples.Una albada, o un capvespre, o el colorit que l’envolta. I, sobretot, la lluna plena. 

   No és estrany veure-la eixir furtivament de sa casa quan tot el món dorm, enrotllada en un mantó a ratlles negres i blaves que una amiga li portà de Guatemala i que algun indi d’allà teixiria. Travessa la plaça de les torrenteres i es deregeix cap a l’ermita. Allí està: enorme, estranyament redona, singular, la lluna plena sobre les muntanyes. I sent una cosa especial. Es diria que és qualsevol cosa, així com l‘atraccció que exercia sobre els primers homes creient-la un déu. 

   Tot està silenciós. El fred apareix amb finissimes agulletes i alguna cosa màgica hi ha en l’ambient. Alguna cosa que s’està escapant sense que es note en les grans ciutats, on tota aquesta màgia ja no importa. 

   De vegades, traginant en la cuina, entreveu un estrany color rogenc per damunt la tapia del seu pati menut. 

   -La posta de sol!-  diu per a ell mateixa. 

   I agarra el mantó a ratlles i s’esmuny pels carrers a fi d’eixir a l’encontre del sol que ja es pon. 

   Allí estan els colors esclafint d’esplendor d’un astre que desapareix, i la mare de Saulo ho absorbéis tot, vivint en un moment els milions de monumentals capvespres des de l’eternitat. 

   Ella se sap elemental i atribueix aquesta condició a la passió per la Naturalesa. 

   En el sopar tots parlen de coses importants. 

   -L’OTAN és un error que haurem de lamentar. 

   -Possiblement Reagan és un element que pot…? 

   -Haurem d’esperar la decisió de… 

   -…el bon judici de la política de… 

   Ella sol aventurar: 

   -Hi ha lluna plena. Heu vist la posta de sol? 

   -Parlen d’una altra cosa, mare – contesta Saulo posant-li la ma sobre el braç. 

   -Ja – s’excusa- però és que era tan bonica! 

   La conversa segueix centrada en els grans problemes mundials i el pare de Saulo, que llig molt, seguéis aventurant posibles futurs per a la Humanitat, fervorosament escoltat pels seus fills. Que van  a l’Institut. La mare de Saulo, que seguis pensant en la lluna plena, es diu: 

   -Hauré de preocupar-me més pels problemes de la Humanitat. 

   En la guerra que hi ha damunt la taula, una rosa s’esta mustiant i abat els pètals lànguidament. 

   -Mare, aquesta flor ja està mústia. 

   -Deixa-la. Que acabe de morir entre nosaltres. 

   -Però mare! 

    Dóna la sensació que en aquest món d’avui Déu manté les albades i els capvespres i els colors solament i exclusivament per a la mare de Saulo. I la lluna plena. Especialment la lluna plena.