QUI NO VULGA POLS...

"Qui no vulga pols, que no vaja a l'era" M'ho recordava una xicona de Potries, quan li donava les gràcies per apagar-me les xispes que em caigueren damunt al correfocs del dimarts. La veritat és que em vaig descuidar parlant amb l'amic Salva i sa mare -que sempre li ha agradat molt els coets i la portàvem aagafada al braç-. Ella volia estar molt aprop del foc i la "traca" final del barranc i no ens adonarem que estàvem dintre del darrer ball dels dimonis. Em vaig cremar el polo, com una rafaga de metralla. Era bo, de marca i damunt me'l posava per identificar-me amb la "roja", el roig del futbol.  Ara no servirà ni per anar a l'horta, en Potries s'ha quedat. No és del polo cremat que parle a la gent o mostre, sinó les cremades en la ma esquerra; tres bombolles que són tres marques d'orgull d'un potrier que mai s'havia cremat en cordaes ni res. Per a un fill de Potries, la pólvora, el foc i les xispes estan molt arrelades, de fet, als darrers anys, sempre triàvem el dimarts de la baixada per anar a Potries, perquè n'hi havia Correfocs, i a mí i les meus filles ens feia il.lusió gaudir d'aquest espectacle tan emocionant i nostre. A l'any que ve tornarem, sense por, amb il.lusió i mudat, però tindré més cuidao d'entrar a l'era. Per cert, si voleu vorer fotos del correfocs i les festes de Potries, entreu en Pepa Tagi, a Facebook i Potries el meu poble.

NO "PERTOCAVA" , PACO

Pertoca?...Era una expressió molt utilitzada per Paco davant qualsevol qüestió. Ara la seua mort no pertocava de ninguna  manera, encara que ell -segurament resignat- diria: ei!, sembla que pertoca.   Era la seu filosofia de vida: tolerant, conversador, amable, tranquil...Amb Paco se'n va un del meus mestres, persones més majors, que foren els avançats en la recuperació d' inquietuds i la difusió de valors  i qualitats que jo i altra gent hem aprés. La música clàssica era la seua assignatura principal. Recorde eixos discos del segell alemany " deusche gramofon" i quan en sopades o qualsevol moment ens deia: "escolteu aixó..." i s'arrancava a cantar  un fragment d'opera. Una vegada, a Barcelona, ens va portar al Liceu i ens digué que estàvem davant la catedral de la música. Ens tractava carinyosa i didacticament de bitxos i alimanyes.  Ho feia per a que espavilarem, davant un món ple de cultura i art. Ho va aconseguir, al poc temps jo escoltava "Clasicos Populares" de RNE. Els modals, el menjar, el beure (vins i conyacs) i moltes més coses que ens va inculcar. Al cap d'uns anys em deia que ja havia assolit un cert grau. Gràcies Paco, jo sempre et feia cas i continuaré fidel als teus consells. No ho se, però crec que a Potries no hi haurà més mai un grup de gent com ell. (Paco, Pasqual, Esteve, Juansa, Pep Aznar, Giro...)

Paco Avaria Piris va arribar a congeniar amb mi fins el punt que el vaig convencer -cosa difícil- d'esser President de l'a.c. Casa Clara, en un moment de canvi de generació i després d'acompanyar-me en la llista d'Esquerra Unida a l'Alcaldia de Potries en 1987, quan els comunistes ens dividirem. Sense perdre l'amistat amb l'altre amic i fins aleshores cap de llista i Alcalde (Pep Aznar) va optar pel futur, que era E.U. o el PSOE més avant. Em va acompanyar a tots els actes i això va aprofundir la nostra rel.lació.

Passaren els anys, ens casem, tenim filles, consolidem els nostres treballs...Ell fou tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Potries i jo li comentava les meues aventures polítiques a Gandia. Als darrers anys, sempre ens fèiem una copa -ell Gin Tònic- a la plaça en festes, controlant el que feien les nostres xiquetes.

Paco:" jo ara, amb qui m'assentaré al ball per a parlar amb un mínim de trellat? Tu ja sabs que es marca molt al nostre poble"  Enguany et tiraré molt a faltar. No pertocava que te'n anares, teníem que haver passat més ratos junts, a les festes, xarrant de Potries i sempre escoltant les teues màximes: PERTOCA! 

M'AGRADA EL FUTBOL.

Pot ser mon pare em va passar l'afició. Fou porter a l'equip del seu poble francès (Uzès) i quan va tornar, entrenava al vell camp del Gandia. Quan venia de treballar, escoltàvem radiogaceta de los deportes de Ràdio Nacional, en un aparell de vàlvules -no teníem tele encara- Em deixava el diari Levante i buscava les pàgines de l'esport. Ell i ma mare feien quinieles i els diumenges quan anàvem a passejar pels camins del terme, escoltava Carrussel amb una radiet de piles. Com tots els xiquets dels anys 60,  jugava al baló; al cami reial de la Font, a l'estació, a la plaça...de porteria a porteria, dos contra dos...Col.leccionava cromos, (els àlbums de xocolates  Nogueroles donaven un baló). Imitàvem l'esport del regim. Els Reis ens deixaven algun uniforme, jo tenia una camiseta blaugrana del Barça i del Levante. Combinàvem un pantalonet blau amb una camiseta interior blanca i ja erem del Zaragoza.  El rector d'Alcoi, Don José, va organitzar una lligueta a l'estació, ja era més serio, com els partits que vaig jugar amb "la selecció" de Potries als grans camps de Beniarjó i Vilallonga Per aquells anys ja comprava el As-Color. Una vegada, en València, anàrem al Corte Inglés a que José Maria Garcia em signara un llibre. Tendria 14 o 15 anys i clar ja l'escoltava a la cadena Ser.

Entràrem en la transició; de xiquets a joves, de la dictadura a la democràcia. Vaig passar dels cromos als cartells. De sobte el futbol ja no era la meua afició: la música moderna i protesta del Nou Club, els mitins, les pegades de cartells, els apleg, l'Ajuntament de Potries...

El futbol no tocava, estava mal mirat als cercles d'esquerra i progrés... els "futboleros".

No he perdut mai de vista els resultats. Em vaig emocionar molt quan França va guanyar el mundial, crec que era per mon pare i la Marsellesa, clar.  Les lligues i finals d'Europa del València, la final que Espanya va guanyar i ara el Barça de Guardiola...

M'agrada el futbol, el de debò, quan arriben als finals. I que com diu l'amic i futbolista professional Pomar, és un esport molt sociable, en tots els aspectes.

ELS DIBUIXETS DE JÚLIA.

Mira que les meues filles han fet dibuixos i més dibuixos, casetes, animalets, persones... L'altre dia em vaig fixar en aquest perquè -segons ella- és el retrat de la familia i clar el pelat sóc jo. Em va fer gràcia i li vaig dir que el col.locaria al blog. La cosa és que van passant els anys i les xiquetes creixent, de vegades el temps va tan de presa que no ens adonem d'eixes cosetes com els dibuixets. N'hi ha que aturar-se una miqueta i gaudir de les "bovaetes" dels nostres fills. Gràcies Júlia per les teues cosetes. Ah! i a l'altre dibuix posam una gorreta.

AMADEU PORTA LES SIGLES D'ESQUERRA UNIDA AL SEU NOM.

Encara no havíem eixit de Gandia. Creuant el pont d'Alacant, li comentava les obres del riu Serpis, quan Amadeu ja m'estava preguntant per la situació d'Esquerra Unida a la ciutat ducal. Jo intentava ser un bon cicerone, li parlava del Duc, de l'any Borja,  ell, però,  anava a la d'ell.  Vaig  convidar Amadeu a donar una xerrada sobre la RTVV a Potries, en la foto està conversant amb Romaguera sobre Canal 9.

El vaig conèixer i tractar al 2003, amb motiu de la meua candidatura a l'Ajuntament de Gandia. Em va caure molt bé, em va tractar molt bé. Vaig seguir amb molta simpatia  la seua candidatura a l'alcaldia de València en 2007 ( per uns 800 vots no va obtenir l'acta de regidor del cap i casal). És dels poblats marítims, aficionat del Llevant U.E., membre de la setmana santa marinera, parla valencià...un xicot no molt comú a la capital, al menys per a mí. Recorde quan va vindre a Gandia fent de secretari de Joan Ribó i ironies de la vida,  ara s'enfrontaràn en les municipals. Amadeu te molts fronts oberts, la tele, el Cabanyal...em dona la impressió que ho donarà tot pel seu barri i la seua gent,  perquè ho porta  en la seua persona i escrit al seu nom AmadEU.