Estem acostumbrantnos a la imatge dels horts amb taronges per terra, podrides, sense collir. Enguany he passat una mala experiència. Els dissabtes, abans de dinar en casa de ma mare, anava a l’altra part del riu –al terme d’Ador-, a collir penques, agafar quatre llimes i pegar una mirada per si ja havien collit les mandarines. "Mare, encara no les han collit". I així un dissabte i un altre des de novembre. "Es que no en volen, ja t’enviaré uns homes a arreplegartela", li deia el corredor de la coperativa al meu germà. I un altre dissabte , quan enfilava el cami, al fons veia el color taronja mesclat amb el vert dels tarongers. Tampoc havien collit. Dalt l’arbre s’han quedat, passat el fred, les gelades..i jo tots els dissabtes collint borses i cabassos per a donar als amics i veïns. No tenia prou mans. A casa hem menjat mes mandarines que mai en la vida.
Com el meu bancal, molts més. I com si res, la gent acostumbrada i resignada. Ninguna protesta ni concentració. "Ei, que tenim que fer!"
Una activitat econòmica que donava unes ganancies extra a moltes families, entre collites i jornals esta desapareixent. I com si res. La gent està abandonant els bancals pels nuls rendiments i perdues. Per aixó esta canviant el paissatge de la nostra comarca, cada vegada menys verd. La xarxa de reg, el patrimoni rural i les costums i vida del camp van perdense, passaran a ser part d'un museu, o una ruta de l'aigua. Per l'horta ja no veus a ningú, vec persones que caminen per a baixar kilos i les dones de la "ruta del colesterol". De vegades em diuen . "Que fas encara treballant el bancal, això està perdut..." .
Este passotisme valencià s'ha instal.lat entre la gent, perqué abans era tot el contrari. Al principi de la democràcia, al primers mitins sempre es parlava de la taronja, les cooperatives, els convenis i els sindicats. A Potries va parlar Lluis Font de Mora i Salvador Fuster. En aquella època fundarem la Unió, ferem llista a la Cambra Agrari, els camins rurals eren prioritaris als programes electorals. Poc a poc, el tema va anar desapareixent, sols una persona parlava del camp i la PAC, Dolors Pérez, a les rodes de premsa d'Esquerra Unida de la Safor. Des de l'entrada en la Unió Europea, que la cosa va anar caiguent, com si estiguera pactat el que Espanya tenia que reduir i abandonar l'activitat citrícola. Després va vindre el boom immobiliari, i tots a vendre bancals als especuladors. Fins i tot, el mateix sequier ens deia: "No se per a que vols regar, ven-ho a eixos que volen fer una urbanització amb camp de golf i aeroport"Des de l'esquerra, semblava fins i tot que el propietari- agricultur era un carca, contaminador amb nitrats, folkloric amb la tarongeta de Lizondo, destructor de la natura -rebasant les faldes de les muntanyes i soterrant les marjals...Enfí, moltes més coses que podriem parlar. De aixó és tracta de parlar i no quedar-se quiets. Fa unes setmanes que estic preparant una xerrada sobre el tema i al final la farem el dijous 24 de març.
La pregunta és: la gent del món occidental ja no menga taronges ni beu suc? Jo crec que sí, doncs perqué no podem tornar a fer productiu i beneficiós el camp valencià. No em val la resposta de la economia global, donar al tercer mon una part . No al preu que els paguen els jornals. Com estan vivint? de qui són els bancals?. Mireu el Marroc i Egipte.
