Aquell dia de finals de setembre, ma mare estava molt contenta perquè li havien regat l’hort d’Emilio, a l’entrada de Potries, als carrers nous. Em deia que va tindre molta alegria al vore l’aigua, que brillava pels reflexes del sol ,enfilant-se per la terra, assedegada per l’absència de pluges de l’ estiu.
Ai!...Quantes vegades hem patit sequeres i hem buscant al sequier pels camins del terme de Potries o a l’altra part del riu, al terme d’Ador, l’aigua de reg era llavors com sí fos l’or. Ma mar, de sempre, ha estat molt vinculada a l’agricultura familiar, primer al secà del tossal de l’ermita, al costat del terrer de la fàbrica de ratjoles, amb oliveres, atmetlers…i després als tarongers que es plantaren a les terres baixes regades per l’aigua que acumula el pantà de Beniarrès. Ma mare coneix tota la xarxa de reg, motors , sequies i sequions… I, encara que de menut jo no li feia massa cas,a poc a poc m’ ho anava trasmetent.. De ben jove he passat moltes bones estones - per llargues i agradables- regant els bancals; pel matí, a migdia, fins i tot per la nit. Eixa imatge del sol brillant en l’aigua, l’he compartit amb ma mare. He gaudit banyant-me els peus, xafant la terra feta fang, ajudant amb el llegó a que la fila anara regant tota la tira de tarongers, reforçant cercols i cavallons.
I buscant en el record, m’enrecorde altres dones com ma tia Suni, no en l’horta, sinó al pati de sa casa traient aigua del seu pou i llavant la roba. Les dones de Potries aprofitaven els llavadors públics per fer la bugada, la que no tenia el llavador dins de sa casa, perqué la séquia passa per baix de les cases, com un passadís secret. La meua amiga Adriana, te un bon troç de sequia - la que va a la Font d’en Carrós- creuant sa casa, el pati i l’hort.
Ma mare i moltes més dones de Potries portaven els seus fills a nadar a la Casa Clara, a banyar-se en les séquies que ixen del partidor, mentre elles s’estaven a l’ombra de la gran figuera que encara hi ha. Nosaltres jugavem aprofitant el corrent de l’aigua. Els mes menuts en una sequionet, que com si fos un “excalestric” passava per dalt de la séquia més ampla . Els més majors, els que ja sabien nadar, es tiraven de peu en la séquia més estreta i profunda i s’arrossegaven uns quans metres més abaix, fins el nivellador. Trobe que jo em vaig ensenyar a nadar allí.
Uns anys després, ja adolescents i sense les mares , anavem a nadar al riu, al gorg de Merlitx. A la Casa Fosca, l’altre partidor d’aigua -a aquesta, a diferència de la Casa Clara, una bòveda li tanca la llum- agafavem la sequia mare,” la mare de totes séquies”, que ve directa de l’assut de Vilallonga o d’en Carròs, i caminàvem una bona estoneta baix el sol estiuenc de les sis de la vesprada. Era un lloc salvatge, fins i tot amb alguna serp, tenia prou toll i eixa sensació que dona la profunditat de la caixa del riu i la revolta que fa en el terreny.
El Molí Canyar, avui un famós restaurant, aprofitava la força de l’aigua de la sequia que li passa a sota per fer farines i tractar l’àrroç. M’agradava molt acompanyar ma mare, per l’aspecte grandiós i misteriós de l’edifici, ple de màquines i engranatges.
Precisament, la sequia que ix del Molí Canyar, que ara la trobem tapada, bordejava un bancal meu, donant-li una humitat que omplia de canyars tota la vora.-no debades el molí porta aquest nom- Mon pare gaudia molt en aquest hort, el de Gea, li deiem com el mot terra en grec, encara que realment era el cognom de l’antic propietari.
Li agadava la frescor, l’olor, i el soroll de l’aigua de la séquia. Ell no era de la terra, fou mecànic a Gandia, a un taller del carrer Gonzalez, ara d’Alacant, el de Marcel Coll. Les seues mans sempre tenien restes de greix i oli. De les butxaques es treia boletes de rodaments que em donava per a jugar i sobre tot esperava els neumàtics de rodes que em farien de flotadors a les basses i al riu. La seu conversa preferida quan parlavem de rius i aigua era: el riu Gard que pasava aprop del seu poble francés d’Uzès, on va viure l’infantesa, abans de la mili i la guerra- on anava a nadar a l’aqüeducte romà. També el pou de la caseta de la pedrera, amb aigua ben fresca i cristalina que hui ens rega per degoteig els bancals de tarongers que envolten la caseta.
Ma mare s’ha fet ja molt major. És com un garrofer, amb branques que semblen a punt d’esguellar-se, però encara s’aguanten i per molts anys desitge. Eixa alegria que manifesta quan veu l’aigua regant els tarongers, amaga la tristor del pas de la vida, de veure com canvien les coses, del fracàs de la nostra agricultura, de l’abandonament dels fills, que malgrat haver-los donat una infancia arrelats a l’aigua i la terra,es deixen dur per les circumstàncies dels mercat i la vida fàcil.
Els temps dels nostres pares, de ma mare, treballant la terra, buscant l’aigua per a regar i poder donar fruits per a menjar i uns dinerets per a donar estudis als fills, ja han passat. Ara ho comprem tot al super, anem a nadar a piscines, tenim llavadores rentavaaixelles…
S’abandonen els bancals, la gent jove no va a l’horta, es donen de baixa de regs i motors. Les sequies i sequions tenen cada vegada menys manteniment…
En pocs anys, si aixó no canvia, tota una xarxa antiquisima de reg i els tradicionals costums d’us de l’aigua, pasaran a ser unes restes històriques, arqueologia rural, fotos antigues als llibres de festes i rutes del diumenge per a parlar dels nostres records, de quan erem xicotets.
A Potries, es pot fer una ruta seguint els camins de l’aigua ,el riu les sequies, els partidors, llavadors, el Molí. La ruta de l’aigua de Potries. Quan camines al costat de l’aigua i la terra recorda que ací hi ha hagut vida, homes regant, xiquets jugant, dones llavant… pensa en la seua importancia per a la vida com si fos una mare i un pare. Jo, sempre que vega regar la terra ,tindré present als meus pares, a tota eixa vida que ja comença a ser part de l’oblit. Sempre que passe per la Casa Clara o per la “palanca” del riu recordaré ma mare, Encarna Pascual i mon pare José Gironés.
(Aquest article s'ha publicat enguany al llibret de la falla Martirs de Gandia.
