SÓN FALLES...M'ALEGRE !

És Anna, la filla de Pere i Elisa, els meus veins i amics. Ella  és fallereta  -reina de l'art-  i m'en alegre per ella i els seus pares.L'altre dia em convidaren a les albaes,no podia i em va saber molt de mal. Aquest matí, al voltant de les 11 'he vist a la porta del nostre edifici. He deixat el carro de Correos i m'he esperat a que vinguera la banda de música a arreplegar-la. Pere i Elisa estaven contents i jo també. Estem de festa, són les falles.
Com a reflexió, crec que des de l'esquerra no em sabut estar a l'altura del que el poble valencià te com a una gran festa popular.

EL PORRAT DELS XIQUETS.

(article escrit i publicat en 2002)

EL DARRER BLAI QUE CONEC.

En Potries, el poble de Sant Blai, patró que des de fa segles se li dedica una gran fira i porrat, no queda ninguna persona amb el seu nom. Que ironies i contradiccions; tanta devoció al sant i la seua festa i ara resulta que Blai no està de moda, no és bonic,…a ningun xiquet el batejen amb l’onomàstica del 3 de febrer.

Essent regidor de l’Ajuntament i com a representant de l’a.c. casa clara, vaig proposar incentivar els pares per a que nomenen Blai als seus fills; que l’Ajuntament sufragara les despeses del bateig  i ho celebraren el 3 de febrer, el dia de Sant Blai. Crec que la meua proposta va despertar alguna rialla. Primer es perd el nom...

Com sembla que aixó no porta camí d’arreglar-se, em conformaré amb  un Blai, que vec pel carrer Calderón de la Barca de la ciutat Ducal, un gosset blanquet i peludet, molt vellet ja. Un dia em va cridar l’atenció una xica que cridava pel carrer: “Blai, vine ací”  Jo ja li tinc carinyo, l’altre dia, quan li feia la foto li parlava: “Ai Blaiet eres l’ultim Blai que conec, em recordes el meu poble”. Per cert, li posaren Blai no per res, perqué els va semblar un nom bonic i valencià.

ALTRES BETLEMS.

Hi han altres Betlems i decoracions d'aquestes festes. No tot són llums i grans "fastos" nadalencs. Mentre nadem en l'abundància, malgrat eixa "crisi",  altres persones i famílies viuen el principi i els pricipis del cristianisme d'una manera més senzilla. En aquest cas, no és tracta d'uns emigrants del Perú o d'Equador -que prou Betlem tenen ja- és el naiximent d'una casa de Potries, l'únic element que tenen i que ens recorda que el Nadal és per a tothom: rics i pobres, d'ací i d'allà, catòlics i agnòstics, BON NADAL, FELIÇ ANY 2010 !

JO PODRIA SER HUBERT.

La setmana passada vaig viure uns dies molts especials i emotius acompanyant a Hubert, Isabelle i Michel Vernhes, nets d'un potrier que va marxar a França en 1.915.

Ara fa tres anys visitàrem Uzès, el poble francés on ma uelo va anar a treballar en 1914, on mon pare va estudiar i apendre el seu ofici de mecànic.

Aquestos uelos de Potries, el d'Hubert i el meu, eren cosins germans i emigraren al sud de França per la demanda de ma d'obra degut a que la majoria d'homes francesos estaven lluitant en la "gran guerra" contra els alemanys.

En 1931, ma uelo i la seua família, tornaren a Potries per a continuar la seua vida. Jo vaig néixer en 1962 del "francés" que va tornar i d'Encarna Pascual. Allà, a França, es va quedar Francisco Gironès, que es va casar amb una xica francesa i Hubert n'és el net.

Durant els dies que he estat amb Hubert, he pensat moltes vegades que jo podia ser ell, un francés, net de potriers, que molts anys després ve a Potries a conèixer les seues arrels.

Tots dos, Hubert i jo, som fruit d'un destí, d'una decisió i unes circumstàcies vitals dels nostres uelos i pares, que feren que uns som d'ací i altres d'allà.