M'AGRADA EL FUTBOL.

Pot ser mon pare em va passar l'afició. Fou porter a l'equip del seu poble francès (Uzès) i quan va tornar, entrenava al vell camp del Gandia. Quan venia de treballar, escoltàvem radiogaceta de los deportes de Ràdio Nacional, en un aparell de vàlvules -no teníem tele encara- Em deixava el diari Levante i buscava les pàgines de l'esport. Ell i ma mare feien quinieles i els diumenges quan anàvem a passejar pels camins del terme, escoltava Carrussel amb una radiet de piles. Com tots els xiquets dels anys 60,  jugava al baló; al cami reial de la Font, a l'estació, a la plaça...de porteria a porteria, dos contra dos...Col.leccionava cromos, (els àlbums de xocolates  Nogueroles donaven un baló). Imitàvem l'esport del regim. Els Reis ens deixaven algun uniforme, jo tenia una camiseta blaugrana del Barça i del Levante. Combinàvem un pantalonet blau amb una camiseta interior blanca i ja erem del Zaragoza.  El rector d'Alcoi, Don José, va organitzar una lligueta a l'estació, ja era més serio, com els partits que vaig jugar amb "la selecció" de Potries als grans camps de Beniarjó i Vilallonga Per aquells anys ja comprava el As-Color. Una vegada, en València, anàrem al Corte Inglés a que José Maria Garcia em signara un llibre. Tendria 14 o 15 anys i clar ja l'escoltava a la cadena Ser.

Entràrem en la transició; de xiquets a joves, de la dictadura a la democràcia. Vaig passar dels cromos als cartells. De sobte el futbol ja no era la meua afició: la música moderna i protesta del Nou Club, els mitins, les pegades de cartells, els apleg, l'Ajuntament de Potries...

El futbol no tocava, estava mal mirat als cercles d'esquerra i progrés... els "futboleros".

No he perdut mai de vista els resultats. Em vaig emocionar molt quan França va guanyar el mundial, crec que era per mon pare i la Marsellesa, clar.  Les lligues i finals d'Europa del València, la final que Espanya va guanyar i ara el Barça de Guardiola...

M'agrada el futbol, el de debò, quan arriben als finals. I que com diu l'amic i futbolista professional Pomar, és un esport molt sociable, en tots els aspectes.

ELS DIBUIXETS DE JÚLIA.

Mira que les meues filles han fet dibuixos i més dibuixos, casetes, animalets, persones... L'altre dia em vaig fixar en aquest perquè -segons ella- és el retrat de la familia i clar el pelat sóc jo. Em va fer gràcia i li vaig dir que el col.locaria al blog. La cosa és que van passant els anys i les xiquetes creixent, de vegades el temps va tan de presa que no ens adonem d'eixes cosetes com els dibuixets. N'hi ha que aturar-se una miqueta i gaudir de les "bovaetes" dels nostres fills. Gràcies Júlia per les teues cosetes. Ah! i a l'altre dibuix posam una gorreta.

AMADEU PORTA LES SIGLES D'ESQUERRA UNIDA AL SEU NOM.

Encara no havíem eixit de Gandia. Creuant el pont d'Alacant, li comentava les obres del riu Serpis, quan Amadeu ja m'estava preguntant per la situació d'Esquerra Unida a la ciutat ducal. Jo intentava ser un bon cicerone, li parlava del Duc, de l'any Borja,  ell, però,  anava a la d'ell.  Vaig  convidar Amadeu a donar una xerrada sobre la RTVV a Potries, en la foto està conversant amb Romaguera sobre Canal 9.

El vaig conèixer i tractar al 2003, amb motiu de la meua candidatura a l'Ajuntament de Gandia. Em va caure molt bé, em va tractar molt bé. Vaig seguir amb molta simpatia  la seua candidatura a l'alcaldia de València en 2007 ( per uns 800 vots no va obtenir l'acta de regidor del cap i casal). És dels poblats marítims, aficionat del Llevant U.E., membre de la setmana santa marinera, parla valencià...un xicot no molt comú a la capital, al menys per a mí. Recorde quan va vindre a Gandia fent de secretari de Joan Ribó i ironies de la vida,  ara s'enfrontaràn en les municipals. Amadeu te molts fronts oberts, la tele, el Cabanyal...em dona la impressió que ho donarà tot pel seu barri i la seua gent,  perquè ho porta  en la seua persona i escrit al seu nom AmadEU.

SÓN FALLES...M'ALEGRE !

És Anna, la filla de Pere i Elisa, els meus veins i amics. Ella  és fallereta  -reina de l'art-  i m'en alegre per ella i els seus pares.L'altre dia em convidaren a les albaes,no podia i em va saber molt de mal. Aquest matí, al voltant de les 11 'he vist a la porta del nostre edifici. He deixat el carro de Correos i m'he esperat a que vinguera la banda de música a arreplegar-la. Pere i Elisa estaven contents i jo també. Estem de festa, són les falles.
Com a reflexió, crec que des de l'esquerra no em sabut estar a l'altura del que el poble valencià te com a una gran festa popular.

EL PORRAT DELS XIQUETS.

(article escrit i publicat en 2002)