BENIARJÓ

    Quan  anem a les festes de Potries, aprofitem per baixar a Beniarjó. Sempre ho dic i tenia ganes de posar-ho al blog. Ara que acabem la temporada de festa i actes al carrrer, cal destacar el Festival de música i ball internacional de Beniarjó. Fa uns anys, ma mare i el meu germà Pep , em van convèncer d' abandonar per unes hores la festa de Potries i anar al poble del costat. Fantàstic, un marc  com la plaça, ample, cadires per a tots... Quan arribem i després de pillar lloc, em relaxe al bar prenent un café. L'espectacle ha començat, als pocs minuts tinc una sensació molt bona, estic de vacances, gaudint d'un espectacle que m'agrada i  que em trasllada a racons del mon com Rusia o la China.  Estic amb la companyia dels que més vull, ma mare fa gestos de passar-ho be, el meu germà ha anat a pegar una volteta i les xiquetes xarren...  Quan acaba l'espectacle, ens mirem amb cara de felicitat, saludem l'alcalde Enguix i abans de pujar al cotxe sempre dic: el millor de les festes, Beniarjó. Enguany he portat veïns de la platja de Piles, crec que es s'han divertit. A l'any que ve tornarem.

QUI NO VULGA POLS...

"Qui no vulga pols, que no vaja a l'era" M'ho recordava una xicona de Potries, quan li donava les gràcies per apagar-me les xispes que em caigueren damunt al correfocs del dimarts. La veritat és que em vaig descuidar parlant amb l'amic Salva i sa mare -que sempre li ha agradat molt els coets i la portàvem aagafada al braç-. Ella volia estar molt aprop del foc i la "traca" final del barranc i no ens adonarem que estàvem dintre del darrer ball dels dimonis. Em vaig cremar el polo, com una rafaga de metralla. Era bo, de marca i damunt me'l posava per identificar-me amb la "roja", el roig del futbol.  Ara no servirà ni per anar a l'horta, en Potries s'ha quedat. No és del polo cremat que parle a la gent o mostre, sinó les cremades en la ma esquerra; tres bombolles que són tres marques d'orgull d'un potrier que mai s'havia cremat en cordaes ni res. Per a un fill de Potries, la pólvora, el foc i les xispes estan molt arrelades, de fet, als darrers anys, sempre triàvem el dimarts de la baixada per anar a Potries, perquè n'hi havia Correfocs, i a mí i les meus filles ens feia il.lusió gaudir d'aquest espectacle tan emocionant i nostre. A l'any que ve tornarem, sense por, amb il.lusió i mudat, però tindré més cuidao d'entrar a l'era. Per cert, si voleu vorer fotos del correfocs i les festes de Potries, entreu en Pepa Tagi, a Facebook i Potries el meu poble.

NO "PERTOCAVA" , PACO

Pertoca?...Era una expressió molt utilitzada per Paco davant qualsevol qüestió. Ara la seua mort no pertocava de ninguna  manera, encara que ell -segurament resignat- diria: ei!, sembla que pertoca.   Era la seu filosofia de vida: tolerant, conversador, amable, tranquil...Amb Paco se'n va un del meus mestres, persones més majors, que foren els avançats en la recuperació d' inquietuds i la difusió de valors  i qualitats que jo i altra gent hem aprés. La música clàssica era la seua assignatura principal. Recorde eixos discos del segell alemany " deusche gramofon" i quan en sopades o qualsevol moment ens deia: "escolteu aixó..." i s'arrancava a cantar  un fragment d'opera. Una vegada, a Barcelona, ens va portar al Liceu i ens digué que estàvem davant la catedral de la música. Ens tractava carinyosa i didacticament de bitxos i alimanyes.  Ho feia per a que espavilarem, davant un món ple de cultura i art. Ho va aconseguir, al poc temps jo escoltava "Clasicos Populares" de RNE. Els modals, el menjar, el beure (vins i conyacs) i moltes més coses que ens va inculcar. Al cap d'uns anys em deia que ja havia assolit un cert grau. Gràcies Paco, jo sempre et feia cas i continuaré fidel als teus consells. No ho se, però crec que a Potries no hi haurà més mai un grup de gent com ell. (Paco, Pasqual, Esteve, Juansa, Pep Aznar, Giro...)

Paco Avaria Piris va arribar a congeniar amb mi fins el punt que el vaig convencer -cosa difícil- d'esser President de l'a.c. Casa Clara, en un moment de canvi de generació i després d'acompanyar-me en la llista d'Esquerra Unida a l'Alcaldia de Potries en 1987, quan els comunistes ens dividirem. Sense perdre l'amistat amb l'altre amic i fins aleshores cap de llista i Alcalde (Pep Aznar) va optar pel futur, que era E.U. o el PSOE més avant. Em va acompanyar a tots els actes i això va aprofundir la nostra rel.lació.

Passaren els anys, ens casem, tenim filles, consolidem els nostres treballs...Ell fou tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Potries i jo li comentava les meues aventures polítiques a Gandia. Als darrers anys, sempre ens fèiem una copa -ell Gin Tònic- a la plaça en festes, controlant el que feien les nostres xiquetes.

Paco:" jo ara, amb qui m'assentaré al ball per a parlar amb un mínim de trellat? Tu ja sabs que es marca molt al nostre poble"  Enguany et tiraré molt a faltar. No pertocava que te'n anares, teníem que haver passat més ratos junts, a les festes, xarrant de Potries i sempre escoltant les teues màximes: PERTOCA! 

M'AGRADA EL FUTBOL.

Pot ser mon pare em va passar l'afició. Fou porter a l'equip del seu poble francès (Uzès) i quan va tornar, entrenava al vell camp del Gandia. Quan venia de treballar, escoltàvem radiogaceta de los deportes de Ràdio Nacional, en un aparell de vàlvules -no teníem tele encara- Em deixava el diari Levante i buscava les pàgines de l'esport. Ell i ma mare feien quinieles i els diumenges quan anàvem a passejar pels camins del terme, escoltava Carrussel amb una radiet de piles. Com tots els xiquets dels anys 60,  jugava al baló; al cami reial de la Font, a l'estació, a la plaça...de porteria a porteria, dos contra dos...Col.leccionava cromos, (els àlbums de xocolates  Nogueroles donaven un baló). Imitàvem l'esport del regim. Els Reis ens deixaven algun uniforme, jo tenia una camiseta blaugrana del Barça i del Levante. Combinàvem un pantalonet blau amb una camiseta interior blanca i ja erem del Zaragoza.  El rector d'Alcoi, Don José, va organitzar una lligueta a l'estació, ja era més serio, com els partits que vaig jugar amb "la selecció" de Potries als grans camps de Beniarjó i Vilallonga Per aquells anys ja comprava el As-Color. Una vegada, en València, anàrem al Corte Inglés a que José Maria Garcia em signara un llibre. Tendria 14 o 15 anys i clar ja l'escoltava a la cadena Ser.

Entràrem en la transició; de xiquets a joves, de la dictadura a la democràcia. Vaig passar dels cromos als cartells. De sobte el futbol ja no era la meua afició: la música moderna i protesta del Nou Club, els mitins, les pegades de cartells, els apleg, l'Ajuntament de Potries...

El futbol no tocava, estava mal mirat als cercles d'esquerra i progrés... els "futboleros".

No he perdut mai de vista els resultats. Em vaig emocionar molt quan França va guanyar el mundial, crec que era per mon pare i la Marsellesa, clar.  Les lligues i finals d'Europa del València, la final que Espanya va guanyar i ara el Barça de Guardiola...

M'agrada el futbol, el de debò, quan arriben als finals. I que com diu l'amic i futbolista professional Pomar, és un esport molt sociable, en tots els aspectes.

ELS DIBUIXETS DE JÚLIA.

Mira que les meues filles han fet dibuixos i més dibuixos, casetes, animalets, persones... L'altre dia em vaig fixar en aquest perquè -segons ella- és el retrat de la familia i clar el pelat sóc jo. Em va fer gràcia i li vaig dir que el col.locaria al blog. La cosa és que van passant els anys i les xiquetes creixent, de vegades el temps va tan de presa que no ens adonem d'eixes cosetes com els dibuixets. N'hi ha que aturar-se una miqueta i gaudir de les "bovaetes" dels nostres fills. Gràcies Júlia per les teues cosetes. Ah! i a l'altre dibuix posam una gorreta.