CENTENARI DE MON PARE.

A MA MARE.

Hui, a les 8 del matí, he aparcat el vell Peugeot 309 a les portes de la casa de Potries. Ma mare ja estava fent marxa amb el seu "andador", per anar a comprar a ca Eva. Al cantó del que fou el bar de Nevera, m'ha dit: 

"Saps que hui faig un any més?. Has vingut perquè ho sabies?

Des que vaig deixar de viure a Potries, no he deixat d'estar, qualsevol dia de la setmana, a totes hores...perquè és la terra de mon pare i ma mare...i meua, "que collons", Me l'estime molt, l'he treballat prou i encara ho faig amb llegó i ordenador. Potries és la meua matria/ pàtria, per damunt de tot, de banderes i tradicions. El motiu és Ella: Encarna Pascual.
De vegades pense que no li he tornat tot el que m'ha donat i continua donant-me. 
Hui, quan m'en anava a la platja de Piles -des del balcó m'ha xillat: "Visente, has agafat les coses?"
Ara deuria dir el que no li he dit mai: que me l'estime, que la vull molt i que voldria que aguantara en "bona forma" fins que ho desitge.

"Felicitats!, et portaré una coseta de Gandia, igual que tu sempre ho feies."
"Mare, donam el ditet"

GOLS I BOUS ALS MOROS DE PEGO

Des de fa quasi vint anys, l’arribada de l’estiu esta marcat per un esdeveniment lúdic-familiar, les festes de Pego –el poble, millor dit, la vil·la de la meua dona-,  són els Moros i Cristians. Recorde, el calor que hem passat i alguns balls al poliesportiu fins la matinada i la conseqüent ressaca del diumenge. Sempre m’he sentit molt acollit, per la família i les amistats de Sefa.  Jo que soc d’un poble xicotet, on els moros foren un espejisme de la transició, front al festerisme religiós que impera hui en dia, he estat meravellat davant les filades que baixaven pel carrer, Ens posaven sentats en unes cadires que abans de dinar dexavem en la vorera.

Les xiquetes eren xicotetes, i era un espectacle mirar com gaudien de la desfilada, s’asustaven amb els cavalls i es quedaven bocabadades amb els trages i les pintures dels africans. “papa, que por” La meua sogra, s’emocionana quan passaven les bandes de música. El seu home tocava des de ben jove en la de Pego i anaven pels pobles, a Alcoi fins i tot. (Al llibre de festes 2012, eix ell en fotos)

Enguany, la desfilada coincidia amb la final de la Eurocopa de futbol, com fa quatre anys, que em vaig quedar a casa de la meua sogra a vorer un aconteciment històric que va acabar be. Ara no tocava faltar a la festa, però estaríem atents a les reaccions de la gent, "tiraran cohets quan marque Espanya, algú tindrà una radiet…"

Al cap d'un ratet de començar la desfilada, encara la llum del dia ens feia veure Mustalla i  la Gallinera, una dona va xillar des d'un balcó: "GOOOL" i la que estava al meu costat va entendre que venia "un Boooouu! Jo vaig pensar que la capitania portava camells, cavalls i bous. La dona, però, es pensava que s'havia escapat un bou. Després d'utilitzar tots els sentits, vaig comprendre que la selecció espanyola havia clavat un Gol i l'ho vaig explicar a la dona asustada pel Bou. De seguida ho va entendre i es va alegrar, no sé si perquè Espanya anava guanyant o perquè el bou fou una falsa alarma.

La bona questió és que el bou i Espanya van molt unides, serà que la dona està mig sorda o és que ha assimilat la icona taurina i el futbol? També està la tradició de bous al carrer en la Marina...

A l'any que ve, tornarem a la festa de Pego, llavors no tindrem futbol, ni gols, ni bous.

ENTREVISTA AL DIARI.

Fa tr3nta anys que vaig fundar -junt a altres amics- l'associació casa clara de potrieS. algunes entrevistes en ràdio, diaris i tv m'han fet. vull recuperar la de salva mascarell, per al diari las provincias, amb motiu dels 25 anys, i que no ha perdut vigència. VICENT GIRONÉS, DE LA ASOCIACIÓN CASA CLARA DE POTRIES “La cultura está muy dirigida por los ayuntamientos” La agrupación decana de la Safor cumple 25 años y sigue reivindicando una sociedad civil con inquietudes que genere actividades originales frente a las de los Consistorios S.MASCARELL/ POTRIES L'entrevistador. L'entrevistat Vicent Gironés es uno de los cabeza visible que sigue perteneciendo a la asociación Casa Clara de Potries, la decana en cuanto a inquietudes culturales de la Safor. Se creó en la transición y hoy sigue reivindicando esa cultura que surge de la sociedad civil frente al dirigismo de los ayuntamientos.     –¿La Asociación Casa Clara es una de las más antiguas en la Safor?        Según el director del CEIC Alfons el Vell, Gabriel Garcia Frasquet, es la decana de la Safor. Se fundó en abril de 1982 y es el resultado de un momento histórico de la transición, donde todo estaba por hacer. Su origen está en un antiguo centro parroquial, el Nou Club. Eramos un grupo de gente joven con inquietudes políticas que incluso llega a formar una candidatura del PCE y gana las elecciones con José Aznar Sampayo como alcalde. Aprovechando la entrada en el Ayuntamiento, se buscó un marco legal para crear la asociación cultural.     –¿Una asociación cultural que desde su origen ha tenido el concepto progresista de izquierda?       Sí, porque la coyuntura facilitaba esa tendencia. Esa etiqueta te la colocaban y la asumías, aunque nosotros también hemos defendido la pluralidad; desde un humanismo cristiano.       --  ¿Casa Clara fue mucho más que una asociación porque se convirtió en un referente en la comarca?   Hemos sido pioneros en muchas actividades.  En los primeros porrats de Sant Blai de la democracia, colaboramos con exposiciones de Genovés, Ripollés. Le dimos un toque novedoso. Siempre se ha dicho que Potries y Bellreguard han tenido esa inquietud cultural.     –¿En Bellreguard eran los aplecs y en Potries, la Casa Clara?       Si...Trabajamos paralelamente a la actuación del Ayuntamiento.     –¿Cuál es al trabajo de la Asociación Casa Clara 25 años después de su fundación?       Ahora somos más un colectivo y, tras 25 años, estamos haciendo un balance de lo que se ha conseguido. Buscamos un referente, un hueco en la sociedad actual. La situación no es la misma en los años ochenta que en la primera década de l siglo XXI. Tienes que saber acoplarte y buscar a tu segmento.      –¿En ese sentido, las inquietudes culturales en la Safor son actualmente tantas como antes?     Se ha pasado de un momento en el que las inquietudes culturales surgían de forma espontánea desde la gente de la calle a todo lo contrario. Esta todo hecho en cuanto a infraestructuras: bibliotecas, casas de cultura...los ayuntamientos programan actividades culturales todo el año y tienen muy dirigida la cultura...Cuando las personas tienen de todo no encuentran a faltar nada y se duermen y viven de otros valores.     –¿Hoy por hoy hay una cultura más dirigida?       Soy partidario de que los Ayuntamiento paguen la cultura pero a propuesta de la base. Es muy fácil contratar exposiciones, conferencias o talleres estándar.     –¿La globalización también se da en la cultura que ofertan los ayuntamientos?        Las actividades no tienen originalidad, les falta ilusión y no les ves ese toque de ingenuidad. La cultura debe ser más creación que contratación.     –¿Hay poco asociacionismo cultural en la actualidad?       Sí que hay pero suelen ser con una duración muy concreta. Debería de haber una cultura que salga de la propia sociedad.     –¿Por qué se le puso el nombre de Casa clara?        Huyendo de los tópicos de esa época como Sant Blai, etc...elegimos Casa Clara porque es un partidor de agua que queríamos que se conservara. Durante la dictadura no se daba importancia al patrimonio histórico. Nosotros quisimos dar el nombre del partidor. En el 25 aniversario podemos decir que la asociación ha logrado que se le dé importancia a este edificio que está incluido en la ruta del agua. Este es uno de los objetivos que se han cumplido.

PER ACÍ PASSAVA UN TREN.

L'estació de Potries.

Sempre he sentit algo especial, profund  pels trens. He gaudit molt amb pelicules com “el maquinista de la general” Qué serà? Serà cosa de xiquets? La resposta és senzilla, de xicotet vaig viure  amb un tren que pasava per Potries. No tots ho poden dir. Vaig viatjar en els seus vagons de madera, com els de la pelicula. Quan va deixar de funcionar la linea d’Alcoi a Gandia i durant molts mesos, jugàvem a l’estació pujant als vagons de mercaderies abandonats. Teniem un artefacte, que menejant una palanca, amunt i abaix, circulava per la via. A la mateixa estació fèiem d’escrivents, amb els impresos i llibres que quedaren per allí.

L’altre dia vaig publicar un article al blog “ACI POTRIES”, reproduint fotografies del llibre sobre el F.C. Gandia-Alcoi (edicions Tívoli), i una xica de va escriure que quasi no s’enrecordava de l’estació i el tren. Jo sempre ho conte a les meus filles i la meua dona: " per Potries pasava un tren com els de les pel.licules de l’oest, amb una locomotora igual a la que tenim al parc de l’estació de Gandia, baix de casa". Visc al Parc de l’Estació, ma casa està construïda sobre terra plena de carbonilla. Allí tenim un vell edifici d’eixa estació, que ara és la biblioteca del barri. Conec gent que foren ferroviaris. Pels bars n’hi han fotos antigues del tren i l’estació. Ara, el meu pis tremola quan passa el tren modern, electificat, que va a València per baix terra. No és el mateix, jo enyore el tren d’Alcoi, que feia fum, amb olor i pitava.

Dalt del tren, al parc d'Almoines.

Està molt be, per recordar, anar a Almoines, allí tenim un Museu i un parc amb trens a escala i les estacions del vell recorregut Gandia Alcoi. Pertoca anar i pujar al tren. Contar-ho als fills i  nebots que per Potries passava un tren com els de les pel.licules de vaquers.No era cinema ni maquinetes de jocs, era de veritat.

El tren que passava per Potries és un dels millors records de la infantesa d’eixos anys del 1960.