6 d’abril del 2014

MESTRES, RECTORS, METGES...

Un poble com Potries te una població més o menys estable; els pares tenen fills i estos donen nets. Tots tenen els cognoms i les cares que els relacionen. De quan en quan se'n van a viure a pobles del costat o a Gandia (el meu cas).  També venen alguns de fora, quatre "guiris", algún "americà". Abans, els emigrants eren els "castellans i murcians". Sempre han vingut xics que s'han casat amb una potriera i darrerament venen parelles a omplir els pisos de la "nova Potries". A estos no arribes a conèixer-los, doncs viuen en transit, sense relacions, al poble dormitori.
Al llarg dels anys passen per un poblet com Potries una series de persones que ocupen un llocs de treball molt significats, són els mestres, els rectors, els metges,...Eixa població -que de vegades d'eixa records i fortes petjades entre la gent- també formen part de la "foto" del poble. Guarde bon record de rectors com Don José (el d'Alcoi) i Josep (el de Bellreguard), els mestres Don José (el de la Font) i perquè no Marco Aureli.
DANIEL, L'ERMITÀ.
L'altre dia el diari Levante feia un reportatge sobre un ermità, Daniel, el qual va estar a Potries uns pocs anys, a la ermita, cuidanla i venent tonteries de fang. Eren els anys finals dels '80. Recorde com a Casa Clara- ràdio Potries, Josema i Quino li feien una xicoteta entrevista en un Sant Blai. L'home comenta la seua estada a Potries i els seus problemes d'aigua i llum. Ara esta a Xàtiva. La llàstima es que no es quedara a Potries, guardant la nostra ermita. Trobe que no vaig parlar mai amb ell, o una vegada, supose que alguns de vosaltres, els Amics de Potries, si podreu afegir algun comentari. En tot cas resulta que Daniel està connectat a la xarxa i no serà difícil parlar amb ell.

16 de febrer del 2014

ELS DINERS D'AMÈRICA

Ma mare la pegat -quan les dona a les meues filles estrenes o euros per al  porrat de Sant Blai- en dir : “estos diners són d’Amèrica”. Clar, la dona es refereix a que el seu remanent -fora de la pensió- ve del bancal que son pare va comprar amb els dòlars que va portar d’Amèrica.
Fa temps que conec el treball que el periodista Juli Esteve (Info tv), esta elaborant sobre la emigració valenciana als EE.UU durant el primer quart del segle XX i abans del crac del '29. L’altre dia, el diari Levante, feia un reportatge ample de lletra i imatge sobre aquest fenómen humà. Estem parlant de 14.000 persones de diferents pobles de les comarques de la Marina , la Safor i altres, que fugint del desastre de la fil·loxera en el camp, anaven a l’altra part del mon a buscar el somni americà.

MA UELO ANDRES PASCUAL.
El pare de ma mare i de mon tio Vicent, Andrés Pascual Garcia, també va ser un dels que anaren a Nova York, seguint l’efecte cridà d’altres que ja hi eren. Aquesta història no ha segut tan comentada o sabuda a la nostra família, o jo no he tingut molt d’interés fins ara. Andrés va buscar fortuna algo tard, de fet el desastre financer de 1929, el va pillar quan encara no portava un any en terres americanes. Sembla que no va embarcar en el port de València, sinó en un de la Bretanya francesa. A la ciutat que construïa gratacels, es va dedicar a jugar-se la vida fent un pont, pot ser el de Brooklyn, dintre d’una gran campana de ferro que posaven a l’aigua i servia per fer els fonaments. Jo sempre l’he imaginat penjat d’unes bigues, a moltissims metres d’altura, com el còmic de la pelicula de rissa, crec que Xarlot o Baster Qeatoon.
No vull pensar com seria el viatge en el vapor, esgotador, en clase de pobres. Ni l’arribada al port, l’aduana, la policia d’emigració, la revisió sanitaria. Crec que trobaria el calor dels valencians  veterans, que seguramente estarien en la fonda “La Valenciana” del carrer West Stret, segons diu el reportatge d' Info TV al diari Levante.
Tinc una foto de ma uelo que la va enviar des d’Amèrica en forma de postal, on sembla estar be, ben vestit. Per cert, el pantaló de panna que va portar de Potries li aconsellaren que el tirara per a no ser confos amb un italià i tindre problemes amb els irlandesos. Recordeu la pelicula i les mafies.
Eixa foto, però, no és la realitat de les penes i misèries que Andrés Pascual, ma uelo, passaria en USA. Ma uelo , com moltissims altres, jo diria quasi tots els valencians que emigraren, són uns herois. Alguns no tornarem fins ben majors, com un tio de la meua dona; de Pego arrearen quasi mil persones. Molts es quedaren  allí i feren arrels. De Potries tenim més casos "d’americans i dòlars", que segurament el periodista Juli Esteve ja coneix perquè Albert Vàzquez, li va proporcionar informació. De fet al reportatge del diari tenim una foto que l’ha trobada a Potries. Esperarem la publicació del llibre i el documental per a saber més coses d’eixa aventura de supervivencia dels nostres avantpassats.
Gràcies a ells, ma uelo Andrés, que va estar a Amèrica i ma uelo José que emigrà a França, hui en dia les nostres mares donen diners a les netes, dòlars i francs de la emigració que convertiren en terres de tarongers molt productives durant unes decades. Ma mare fa be en dir: “els diners d’America” i així ho recordem i saben d'on venim i per aon hem passat i comprenem perquè la gent s’en va de l’Africa o les Índies a Espanya. 
Cada vegada que vaja a les terres de ma mare recordaré ma uelo Andrés Pascual, al que no vaig conèixer i ho contaré a les meues filles Mar i Júlia.

27 de novembre del 2013

IGNASI, EL DELS PARDALETS.

L'altre dia vaig tindre la sorpresa, un correu-e d'un amiguet dels anys 80. Era Ignasi Garcia, el cosí de Adriana. Em va alegrar moltissim, doncs moltes vegades m'he enrecordat d'ell, però ja feia anys que no teníem contacte. Eixos anys de de joventut, d'estrena de la vida i les coses que anàvem descobrint i fent. A Potries va coincidir amb la moguda democràtica a l'Ajuntament i la cultura, la Biblioteca, l'a.c.Casa Clara, al col.legi de les Monges. Eixíem junts, col.laborava...però millor com ho recorda ell:

"Els estius  anaven al poble on va nàixer el meu avi Simeón Peiró Frasquet, Potries. Allí, un dels primer anys. allà per 1982, vaig  conèixer als amics que encara  romanen com Federico Romaguera Morant, amb el qual ens unia la mateixa afició per la natura i la filmació de pel.licules. Varem escriure ambdós el primer article de la meua vida que tractava sobre Ofidis (serpents) en la revista de festes de de Potries.
 Els meus pares em van comprar una bicicleta, de les primeres Mountain Bike que existien, i allò em va facilitar les  meues excursions per tota la comarca en busca de aus i  altres animals. Al principi anava en la bicicleta tan sols amb uns prismàtics antics marca Zenith que vaig comprar en Andorra i em recorria tots els valls, les muntanyes, el riu, observant aus. També ussaba xarxes japoneses sense permís.  Capturava, mesurava, identificaba amollava,  sense anellar, tots els pardals que em caien en la xarxa.
 En 1987 amb 21 anys, i fent segon de Biólogiques, ja tenia el carnet d’anillaor en els meus mans. Como no disposava de cotxe anava al principi en bicicleta y en els pals per a les xarxes agarrats als baixos de la bicicleta o anant amb els pals al moscle. Recorde que el primer au que vaig anellar en la meua vida va ser una Oreneta en el riu Serpis.
 Durant els següents anys vaig augmentar en el coneximent del aus del terme i la comarca  per mitjans del anellament, aprofitant que em vaig traure el carnet de conduir en el any 1988. Llavors utilitzaba un petit cotxe que va comprar el meu pare, un Lancia Autobianchi i m’alsava moltes matinades d’estiu per anar al marjal.
 També aprofitant el cotxe anava amb el meu amic Federico a les platjes de Oliva, per la nit, al famós Olibaba on ens sentaven a la sorra de la platja fumant uns cigarrets i passant a la fresca de la nit, Tinc que dir, que quan no portava cotxe allà per el any 1985 anava amb el meu amic Vicent Gironès en la seua “Vespa”a les eixides “pagades” per els discoteques de Gandia i Oliva. M’en recorde que una vegada d’hivern vaig anar amb un amic comú de Gironès i meu , que portava un SIMCA 1000 una nit plena de boira a la platja a fer-nos uns cubates, Va ser una de les nits amb mes boira que he vist en la meua vida.
 Els següents anys van ésser molts forts d’estudi i molt més tranquils. Ja era conegut per tota la gent del poble com Ignasi. L' any 1988 , portava moltes aus anellades en el terme de Potries. Com curiositat dir que mai he tingut ninguna recuperació de les aus que vaig anellar en el poble,  degut al seu molt fort sedentarisme al mateix lloc concret."


Jo no compartia l'aficció per la fauna i els "pardalets" amb Ignasi, però si la resta de les nostres vides de joves de vint i pico d'anys. Ell em buscava a casa i ens fèiem un got de llet per a anar-se'n després a la Biblioteca o a pegar una volta pel poble. 
Podria dir moltes coses d'ell: nerviós, inquiet...Potries i la Safor hagueren tingut un bon "element", hui estaria al CEIC ALFONS EL VELL, seria una figura destacada en el seu camp. De fet te la carrera i algo més.
És un digne net i successor de sa uelo Simeòn i jo estic orgullós d'haver segut amic i haver passat uns estius amb ell.
No tinc fotos  ni recordava tantes coses, sí tinc l'article que va publicar en la primera revista de festes de 1981, de segur que li agrada.
Amic Ignasi, gràcies per recordar-te de Potries, de mi. Anim i estem en contacte.

20 d’agost del 2013

UN VETLADA AMB LA BANDA.

Com cada divendres eixe matí vaig  posar atenció a l’agenda d’actes del diari Levante. Em vaig adonar d’un concert que faria la banda de Piles el dissabte. Com que estem estiuejant a la platja de Piles, pot ser una bona opció: sopar i anar al parc de la torre.
Quan vaig arribar a l’apartament, tenia el programa del concert a l’entrada.  Per la vesprada vaig averiguar alguns detalls interessants sobre aquest concert, no és un concert qualsevol. En primer lloc en la banda toca Alba la filla de Javi i Amparo, de Piles i bons veïns de l’edifici Bellavista. De vegades, quan estic a la piscina, senc el so d’un instrument musical de vent  que es mescla amb el soroll de l’aigua i el vent “l’embatà”,  és Alba que està assajant. Moltes vegades, tambè,  vec com els seus pares la porten als assajos i a pobles que estan de festes.
En la piscina t’enteres de tot: "que no sabs que demà n’hi ha un concert de la banda i també tocaran els xicots del tercer, els de Madrid?"
Jo se que ella estudia música i ell també, però eixa integració…com ha estat?
Dissabte de matí: a l’arenal i la piscina no és parla d’altra cosa: “Esta noche tenemos que ir al concierto, actua Alba i los hijos de Lucia…” Grans i menuts ens fem plans per acudir a la actuació., n’hi ha expectació, valencians i madrilenys.
Dissabte per la vesprada: passeig cap al port d’Oliva: ens topem amb Tere i Pasqual, comentem el pla musical de la nit i..quina sorpresa!, Ausiàs estarà amb la banda –a la qual ha estat vinculat - i farà “solos”.  Més motiu per a no perdre’ns ni un minut de la actuació.
Acabem de sopar, i amb una miqueta de presa ens acostem al lloc del concert. Entrem per darrere de l’escenari, de seguida destaca la torre de Piles, l’element històric símbol del poble, les seus pedres defensen i son el decorat  davant el qual estan perfectament formats els musics de la banda de Piles, totes i tots de negre. Com sol dir-se, “un marc incomparable”.
Una vegada hem pres cadira, toca localitzar els musics coneguts, els que han fet del concert, un esdeveniment, un comboi de l'edifici. Alba a l’esquerra, sentada, en la formació de vent…i també està Ausiàs. Fent una panoràmica trobem els madrieny, estan allà dalt, plantats clar, amb eixos violins gegants . Ah!, allí també està David, veí nostre del parc de l’estació de Gandia. Sabiem que estaria, la música es la seua aficcio i professió.
Ix el director, presenta el concert i comencen amb pasdobles de diferents arrels ibèriques. A la segona peça s’apaga, es trenca la llum,  els musics continuen tocant i quan de nou torna, la gent arranca amb un palmoteo.
Amparo i Javi els pares d’Alba,  no estan quiets, abandonen la cadira per a fer fotos del concert i la seua filla (la foto de l'article es d'ells). Javi se sap el programa de memòria, ara el pasdoble Santander, ara son marxes cristianes… -...es que jo vaig posar els cartells del programa a l’entrada de l’edifici, Javi, i que més?  -Jo vaig arreglar el que els xicots de Madrid tocaren…
Ah collons!
Segona part del concert: el director de la banda ens anuncia un canvi d’estil, més lleuger i fresquet, apropiat al temps d’estiu. Vegem una formació diferent, amb una bateria moderna allà dalt, guitarra elèctrica que toca David –l’amic de Gandia- i al seu costat els joves veïns de Madrid, amb el contrabaix,  sembla un conjunt de festes de tota la vida. Sona la banda, la gent canvia la seua actitut contemplativa per una més activa. Quan s’escolten els ritmes de la música de Frank Sinatra, ja és el màxim, jo mateix mire el cel per trobar “las lagrimas de San Lorenzo”. Estem en una pelicula de musica i ambient, eixos moments en que et notes feliç.
Per acabar, la banda de Piles, amb els amics i coneguts: Alba, els madrilenys, David, i Ausiàs, interpreten música de Jazz i una persona de la part d’instruments de  vent s’alça varies vegades per a fer sonar el seu so de l’America negra, és Ausiàs Garrigós de Potries.
Amb un fort i llarg aplaudiment acaba el concert, un bis es mereix el public i els musics, i ho fan amb una peça fora de programa, per tant era “un altra”.
Aplaudiments i felicitacions als pares d’Alba i dels madrilenys. M’en vaig a saludar a Ausiàs – sempre simpàtic i somrient- Enhorabona Ausiàs, per cert eixos reforços han fet que la banda sone millor, no? -Si, però ells son bons és una bona bandeta.
Salude a David Millet, està content, es conscient de l’exit aconseguit.
Em trobe feliç, m’agradat molt el concert, possiblement siga el millor moment de tot l’estiu. Un grapat de coses, de gent coneguda, de bones vibracions, es a dir música, han fet que passarem un bon ratet, sota els estels -que encara no ploraven- i al costat d’una torre  vigia que no ens alertava d’enemics a la costa.
Aquest dilluns per la vesprada, Amparo, la mare de Alba, està arreglant les fotos del concert. Em diu: Vicent podries escriure algo sobre el concert. I ara, quan escric pense amb ella i Javi i els pares dels musics i tots els que fan possible -de veritat-, les bandes dels nostres pobles, agraït per un comboi i una vetlada d’estiu com la del dissabte.