SOC DE L'ESQUERRA TRADICIONAL.

M'he sentit molt be votant en les primàries d'EUPV, més que quan era militant. Fa dos setmanes, guaranejant per internet, vaig vorer que a les primàries d'EU, podia apuntar-me. Amb dos clics i quatre lletres ho vaig fer.
En aquestos moments de crisi  on "el populatxo" vol "prendre la Bastilla", destroçant tot el que pille, toca reforçar les defenses construïdes durant dècades. El treball dels diputats de l'oposició  ha estat impecable (Sanz, Torró, Barceló, Blanco, Marina Albiol...i Morera, Oltra, Mollà tots els dies). Em recorda aquells anys primers del nou mil.leni 2000, on en ple domini del PP,  tot era fantàstic i Espanya anava de "puta mare" (els espanyols amb la butxaca plena, al pobre Anguita l'havien menyspreat, el Bloc no arribava al 5%...) On hi era llavors la gent que ara es mou tant?  Molta gent de l'esquerra ja avisaren del que podia passar i ningú feia cas.
Pel 2002, teníem un grup parlamentari dignissim amb Ribó, Marcos, Botella Dolors Perez, J.A.Oltra,...que va despertar en mi ganes de col.laborar.

Crec que ho he acertat: Ignaci Blanco és el cap de llista apropiat als temps que corren, conforme ho foren Ribó, Gloria Marcos i Marga Sanz en els seus moments. Enfí, que ací estic, com sempre, en crisi o sense, amb el meu treball i la meua família,  amb l'esquerra "tradicional" perquè com altres partits (BLOC,Verds...), ja fa anys que treballem i lluitem -amb errors inclosos- pels nostres ciutadans i volem -a banda d'oportunistes, "Jasps", cabrejats... més democràcia, més país, més Gandia, més Potries...I continuarem fent-ho quan ixcan del túnel, en temps de "vaques grosses", quan ningú s'enrecorde de la política. He votat per Esquerra Unida i ho faria per la gent valuosa de Compromís o Els Verds i molts del PSOE. (clar, no tenim llistes obertes)....Tinc 52 anys, des d'abans dels 18 estic participant en la "res pública" en el partit i la coalició que em va semblar més acostada als meus principis i ara que tinc que ser?  Ja vorem quan passe la moda i la necessitat. El problema ha  estat en la falta d'això, principis morals, consciència de classe i país.

FORMENTERA.

 Ara que s'acaba la temporada del bon temps, faig un balanç d'aquelles coses que he viscut -a l'estiu tothom viu- i el record el tinc molt clar. Darrerament, quan vesc informació de l'oratge em fixe en un puntet, una illeta que quasi no es veu al mapa: FORMENTERA.

Per fi he fet el viatge en vaixell a Eivissa-Formentera i mira que fa anys que tenim el servici des de Dénia. Hi han coses que o les fas de jove o...Fins ara, sols veia les illes des de les altures de les nostres muntanys, com la Safor i Segària.
La excursió, anar i tornar el mateix dia, és una oferta molt econòmica, fruit d'un comboi, amb efecte dominó, entre els veïns de la finca de la platja de Piles: primer van uns i penjen la foto, després uns altres i al final "ei, podríem anar nosaltres també" 

Molta gent diu que l'illa és xicoteta i que en un dia es veu tot. És xicoteta però no dona temps a vore o gaudir de tots els racons.

Una vegada arribats al port de Formentera, a les 11'30, llogarem les "motets" i au, a buscar una cala, nadar en eixes aigües cristallines i blanques, dinar, mitja cabotà i continuar el descobriment fins les 9 de la nit que surt el vaixell cap a Dénia. Recorde que quan moguérem els scooters, allò semblava l'eixida de l'institut, tota la carretera plena de "motets". I al tornar, en la gasolinera abans del port, una qua, omplin el diposit. En definitiva, una carrera que nosaltres aprofitarem molt be, per què veguerem moltes coses.

Les figueres que encara queden (de copa ampla i apuntalades amb forques), els marges de pedra seca que llimiten les propietats i amaguen del vent les poques parres de raïm que hi queden), els molins de vent, els pous i aljubs, els escars (una mena de portets per a les barquetes o llaüts), les salines, les torres de defensa (com la de Piles) i els fars, no sols per la seua construcció, sinó per les ubicacions en caps i altituds costaneres (la Mola i Babaria).

Home!, moltes vedades férem eixe comentari típic quan viatges: "això ho tenim allà i millor" fent referència a la costa de la Marina. La veritat que l'aigua de les cales te un altre color i jo em vaig sentir com al Caribe.

Jo tornaria. Malgrat les comodidats del ferri de Balearia (per cert una estació marítima "de categoria", tal vegada massa gran o infrautilitzada la que tenim a la ciutat de la Marina),  no deixa de ser una aventura, anar a una illa, moure't en moto, nadar en platges i cales solitàries (no tant i tampoc allò del nudisme i la peli de Medem"Lucia y el sexo"). Be, supose que Formentera no és el que era fa vint anys o més. És una illa que la mesures des de la part més alta, mar...italians a tope i vaixells de luxe. Hi ha que anar, està ací al costat, al mapa del temps hi apareix tocant el cap de Sant Antoni. 

No voldria acabar aquest escrit sense anomenar a uns habitants de Formentera molt descarats, les SARGANTANES (podarcis petyusensis formenterae) uns rèptils endèmics de les illes Pitiüses que crec superen en nombre al de persones  i sobre tot als autòctons de l'illa. (En tota la volta sols vaig contactar amb dos formenterers de parla catalana, el que em va llogar la moto i el de la tenda de "souvenirs" del cap de la Mola). Estàvem pegant un mosset al muntanyar d'una cala i ens van rodejar, fins i tot s'emportaven trocets de menjar que les donàvem. Són unes sargantanes boniques i simpàtiques, tot siga dit. (La foto és meua, d'eixe dia)
Algú podria dir que a Formentera no hi res, sols sargantanes.

MESTRES, RECTORS, METGES...

Un poble com Potries te una població més o menys estable; els pares tenen fills i estos donen nets. Tots tenen els cognoms i les cares que els relacionen. De quan en quan se'n van a viure a pobles del costat o a Gandia (el meu cas).  També venen alguns de fora, quatre "guiris", algún "americà". Abans, els emigrants eren els "castellans i murcians". Sempre han vingut xics que s'han casat amb una potriera i darrerament venen parelles a omplir els pisos de la "nova Potries". A estos no arribes a conèixer-los, doncs viuen en transit, sense relacions, al poble dormitori.

Al llarg dels anys passen per un poblet com Potries una series de persones que ocupen un llocs de treball molt significats, són els mestres, els rectors, els metges,...Eixa població -que de vegades d'eixa records i fortes petjades entre la gent- també formen part de la "foto" del poble. Guarde bon record de rectors com Don José (el d'Alcoi) i Josep (el de Bellreguard), els mestres Don José (el de la Font) i perquè no Marco Aureli.

DANIEL, L'ERMITÀ.

L'altre dia el diari Levante feia un reportatge sobre un ermità, Daniel, el qual va estar a Potries uns pocs anys, a la ermita, cuidanla i venent tonteries de fang. Eren els anys finals dels '80. Recorde com a Casa Clara- ràdio Potries, Josema i Quino li feien una xicoteta entrevista en un Sant Blai. L'home comenta la seua estada a Potries i els seus problemes d'aigua i llum. Ara esta a Xàtiva. La llàstima es que no es quedara a Potries, guardant la nostra ermita. Trobe que no vaig parlar mai amb ell, o una vegada, supose que alguns de vosaltres, els Amics de Potries, si podreu afegir algun comentari. En tot cas resulta que Daniel està connectat a la xarxa i no serà difícil parlar amb ell.

ELS DINERS D'AMÈRICA

Ma mare la pegat -quan les dona a les meues filles estrenes o euros per al  porrat de Sant Blai- en dir : “estos diners són d’Amèrica”. Clar, la dona es refereix a que el seu remanent -fora de la pensió- ve del bancal que son pare va comprar amb els dòlars que va portar d’Amèrica.

Fa temps que conec el treball que el periodista Juli Esteve (Info tv), esta elaborant sobre la emigració valenciana als EE.UU durant el primer quart del segle XX i abans del crac del '29. L’altre dia, el diari Levante, feia un reportatge ample de lletra i imatge sobre aquest fenómen humà. Estem parlant de 14.000 persones de diferents pobles de les comarques de la Marina , la Safor i altres, que fugint del desastre de la fil·loxera en el camp, anaven a l’altra part del mon a buscar el somni americà.

MA UELO ANDRES PASCUAL.

El pare de ma mare i de mon tio Vicent, Andrés Pascual Garcia, també va ser un dels que anaren a Nova York, seguint l’efecte cridà d’altres que ja hi eren. Aquesta història no ha segut tan comentada o sabuda a la nostra família, o jo no he tingut molt d’interés fins ara. Andrés va buscar fortuna algo tard, de fet el desastre financer de 1929, el va pillar quan encara no portava un any en terres americanes. Sembla que no va embarcar en el port de València, sinó en un de la Bretanya francesa. A la ciutat que construïa gratacels, es va dedicar a jugar-se la vida fent un pont, pot ser el de Brooklyn, dintre d’una gran campana de ferro que posaven a l’aigua i servia per fer els fonaments. Jo sempre l’he imaginat penjat d’unes bigues, a moltissims metres d’altura, com el còmic de la pelicula de rissa, crec que Xarlot o Baster Qeatoon.

No vull pensar com seria el viatge en el vapor, esgotador, en clase de pobres. Ni l’arribada al port, l’aduana, la policia d’emigració, la revisió sanitaria. Crec que trobaria el calor dels valencians  veterans, que seguramente estarien en la fonda “La Valenciana” del carrer West Stret, segons diu el reportatge d' Info TV al diari Levante.

Tinc una foto de ma uelo que la va enviar des d’Amèrica en forma de postal, on sembla estar be, ben vestit. Per cert, el pantaló de panna que va portar de Potries li aconsellaren que el tirara per a no ser confos amb un italià i tindre problemes amb els irlandesos. Recordeu la pelicula i les mafies.

Eixa foto, però, no és la realitat de les penes i misèries que Andrés Pascual, ma uelo, passaria en USA. Ma uelo , com moltissims altres, jo diria quasi tots els valencians que emigraren, són uns herois. Alguns no tornarem fins ben majors, com un tio de la meua dona; de Pego arrearen quasi mil persones. Molts es quedaren  allí i feren arrels. De Potries tenim més casos "d’americans i dòlars", que segurament el periodista Juli Esteve ja coneix perquè Albert Vàzquez, li va proporcionar informació. De fet al reportatge del diari tenim una foto que l’ha trobada a Potries. Esperarem la publicació del llibre i el documental per a saber més coses d’eixa aventura de supervivencia dels nostres avantpassats.

Gràcies a ells, ma uelo Andrés, que va estar a Amèrica i ma uelo José que emigrà a França, hui en dia les nostres mares donen diners a les netes, dòlars i francs de la emigració que convertiren en terres de tarongers molt productives durant unes decades. Ma mare fa be en dir: “els diners d’America” i així ho recordem i saben d'on venim i per aon hem passat i comprenem perquè la gent s’en va de l’Africa o les Índies a Espanya. 
Cada vegada que vaja a les terres de ma mare recordaré ma uelo Andrés Pascual, al que no vaig conèixer i ho contaré a les meues filles Mar i Júlia.

BON NADAL!