CAROLINA, TAPAT QUE FA FRED!

Aquestos dies he rebut molts missatges i felicitacions de Nadal i Any Nou, practicament tots relacionats amb l'activitat cultural i social de l'a.c. Casa Clara i Amics de Potries. Una d'elles m'ha agradat molt per ser una cosina que tinc molt lluny de Potries, està al Quebec, el Canadà francofon i com no podia ser d'altra manera, ens envia fotos del Montreal nevat, com ho està  quasi tot l'hemisferic nord. Carolina Almunia em diu:

Os deseo unas felices navidades y un prospero año 2011.

Tomé las fotos ayer por la tarde en el centro de Montréal y al lado de mi casa. Y sí, la nieve es de verdad. Quitarón bastante a principio de mes, y aun nos queda unos cuantos meses por recibir más. Besos,Carolina.

Jo també li desitge bon nadal i millor 2011, encara que el que més voldria és que no passe molt de fred ahí.Carolina: tapat be quan ixques al carrer, la boqueta i el nas tambè, que ma mare diu que per ahí entren els costipats.

PER GANDIA TV., JO TAMBÈ.

Estic fartet que vulguen imposar-me els  canals de tv. Porten anys darrere de la "Catalana" - per cert la millor- i darrerament la de Gandia,  com si no hagueren mil llocs al nou dial digital. Jo, a banda de gustos i jefes polítics de la tele, -que n'hem tingut variats-  vull vorer la nostra, de la ciutat i pobles de l'horta de Gandia. El manifest del ceic Alfons el Vell em sembla molt encertat. He participat en ella com espectador i actor  en diferents ocasions i motius- especialment als debats de Pepe Arnau-  i la demane com a ciutadà saforenc amb dret constitucional. Teniu un enllaç de Gandia TV a la barra lateral d'aquest blog. Esta clar, que aquest manifest és per a tots, del PSOE, del BLOC, mane qui mane de la tele.

Un mitjà de comunicació com aquest, justificat per la seua tasca de servei públic, cal que siga considerat imprescindible. Entitats de tot tipus (empresarial, cultural, festiu, sindical, polític, esportiu, religiós, comercial…) així com persones destacades en la seua labor professional o social tenen presència i veu en les pantalles de GANDIA TV, tractades amb rigor i professionalitat. Justa menció mereixen els esforços, tècnics i humans, per emetre en directe esdeveniments que van des de les o la fira i festes, fins a les processons de Setmana Santa o actes culturals d’especial significació. A tot això cal sumar la producció d’un gran nombre de documentals sobre el patrimoni comarcal que fan possible un important arxiu documental gràfic que difícilment existiria sense GANDIA TV.
Des dels seus inicis la televisió pública s’ha expressat en valencià, la qual cosa ha col•laborat a prestigiar l’ús social de la llengua i ha servit de model perquè posteriors canals televisius comarcals la implantaren amb total normalitat.

GANDIA TV, i les seues antecessores, també han sigut fonamentals en la formació de professionals d’aquest mitjà, molts dels quals han nodrit la plantilla, entre d’altres, de la RTVV.

És per tot això que el CEIC Alfons el Vell vol instar, dins de la legalitat, a les parts implicades (Generalitat i Ajuntaments de Gandia, Oliva i Tavernes de la Valldigna) a:

—Superar urgentment els entrebancs legals i administratius per a crear el Consorci Comarcal necessari per a l’atorgament de la llicència a la televisió comarcal.

—Evitar la politització en una qüestió que afecta un dret constitucional com és el dret a la informació.

—Reconsiderar, per part de la Generalitat Valenciana, les advertències comminatòries de tancament del repetidor i de la imposició de multes desproporcionades si no es detenen les emissions.

—Buscar espais d’acord que permeten als espectadors gandians i saforencs continuar rebent en milers de cases el senyal en la TDT de GANDIA TV, un canal públic d’informació, referent a la comarca.

Gandia (la Safor), 29 de novembre de 2010

ESPAI AMB LA MUNTANYA !

A les excursions de Casa Clara de Potries, sempre insisteixc en algunes recomanacions per a fer eixides a la muntanya. Principalment anar ben preparats: roba i calçat (canvi de temps), algunes coses com, mistera i paper (foc), navalla multiusos...I sobre tot, planificar la ruta (plànol, oratge, durada).  Algú sempre em diu: "xe, que ben preparat vas...,per a que vols això?, no cal portar tant de pes...".    Encara hi ha gent que van amb espardenyes,   sense aigua...     La muntanya se l'ha de tenir respecte i conèixer-la. Les excursions no són solament per a passar un dia divertit, hi ha que conèixer el medi i les seus normes. No cal  vindre més, sí de res t'han servit les anteriors. A mi m'agrada insistir: que les dues línies de pintura marquen el sender, que no se'n eixiu del camí...

 No és pot anar en solitari o una hora abans de fer-se de nit. Com vegeu al retall del Levante, n'hi ha gent que encara ho fa, com si anara a pasetjar per l'horta del poble.

Ha passat pocs dies després que nosaltres pujarem a la Safor. Segurament aquests joves van menysprear la muntanya. Nosaltres, als darrers anys, hem canviat  fins i tot el dia que pujem, per a tenir més hores de llum i que no ens agafe el bou.  En gener ferem una excursió a la muntanya de les Creus, de Tavernes de la Valldigna, als pocs dies ens enterarem que una xica que havia pujat sola a eixa zona, s'havia despenyat i matat. Quants casos més d'imprudències. I´ale, que els cossos de salvament es juguen la pell per tú. Tingau coneixement !

BENIARJÓ

    Quan  anem a les festes de Potries, aprofitem per baixar a Beniarjó. Sempre ho dic i tenia ganes de posar-ho al blog. Ara que acabem la temporada de festa i actes al carrrer, cal destacar el Festival de música i ball internacional de Beniarjó. Fa uns anys, ma mare i el meu germà Pep , em van convèncer d' abandonar per unes hores la festa de Potries i anar al poble del costat. Fantàstic, un marc  com la plaça, ample, cadires per a tots... Quan arribem i després de pillar lloc, em relaxe al bar prenent un café. L'espectacle ha començat, als pocs minuts tinc una sensació molt bona, estic de vacances, gaudint d'un espectacle que m'agrada i  que em trasllada a racons del mon com Rusia o la China.  Estic amb la companyia dels que més vull, ma mare fa gestos de passar-ho be, el meu germà ha anat a pegar una volteta i les xiquetes xarren...  Quan acaba l'espectacle, ens mirem amb cara de felicitat, saludem l'alcalde Enguix i abans de pujar al cotxe sempre dic: el millor de les festes, Beniarjó. Enguany he portat veïns de la platja de Piles, crec que es s'han divertit. A l'any que ve tornarem.

QUI NO VULGA POLS...

"Qui no vulga pols, que no vaja a l'era" M'ho recordava una xicona de Potries, quan li donava les gràcies per apagar-me les xispes que em caigueren damunt al correfocs del dimarts. La veritat és que em vaig descuidar parlant amb l'amic Salva i sa mare -que sempre li ha agradat molt els coets i la portàvem aagafada al braç-. Ella volia estar molt aprop del foc i la "traca" final del barranc i no ens adonarem que estàvem dintre del darrer ball dels dimonis. Em vaig cremar el polo, com una rafaga de metralla. Era bo, de marca i damunt me'l posava per identificar-me amb la "roja", el roig del futbol.  Ara no servirà ni per anar a l'horta, en Potries s'ha quedat. No és del polo cremat que parle a la gent o mostre, sinó les cremades en la ma esquerra; tres bombolles que són tres marques d'orgull d'un potrier que mai s'havia cremat en cordaes ni res. Per a un fill de Potries, la pólvora, el foc i les xispes estan molt arrelades, de fet, als darrers anys, sempre triàvem el dimarts de la baixada per anar a Potries, perquè n'hi havia Correfocs, i a mí i les meus filles ens feia il.lusió gaudir d'aquest espectacle tan emocionant i nostre. A l'any que ve tornarem, sense por, amb il.lusió i mudat, però tindré més cuidao d'entrar a l'era. Per cert, si voleu vorer fotos del correfocs i les festes de Potries, entreu en Pepa Tagi, a Facebook i Potries el meu poble.

NO "PERTOCAVA" , PACO

Pertoca?...Era una expressió molt utilitzada per Paco davant qualsevol qüestió. Ara la seua mort no pertocava de ninguna  manera, encara que ell -segurament resignat- diria: ei!, sembla que pertoca.   Era la seu filosofia de vida: tolerant, conversador, amable, tranquil...Amb Paco se'n va un del meus mestres, persones més majors, que foren els avançats en la recuperació d' inquietuds i la difusió de valors  i qualitats que jo i altra gent hem aprés. La música clàssica era la seua assignatura principal. Recorde eixos discos del segell alemany " deusche gramofon" i quan en sopades o qualsevol moment ens deia: "escolteu aixó..." i s'arrancava a cantar  un fragment d'opera. Una vegada, a Barcelona, ens va portar al Liceu i ens digué que estàvem davant la catedral de la música. Ens tractava carinyosa i didacticament de bitxos i alimanyes.  Ho feia per a que espavilarem, davant un món ple de cultura i art. Ho va aconseguir, al poc temps jo escoltava "Clasicos Populares" de RNE. Els modals, el menjar, el beure (vins i conyacs) i moltes més coses que ens va inculcar. Al cap d'uns anys em deia que ja havia assolit un cert grau. Gràcies Paco, jo sempre et feia cas i continuaré fidel als teus consells. No ho se, però crec que a Potries no hi haurà més mai un grup de gent com ell. (Paco, Pasqual, Esteve, Juansa, Pep Aznar, Giro...)

Paco Avaria Piris va arribar a congeniar amb mi fins el punt que el vaig convencer -cosa difícil- d'esser President de l'a.c. Casa Clara, en un moment de canvi de generació i després d'acompanyar-me en la llista d'Esquerra Unida a l'Alcaldia de Potries en 1987, quan els comunistes ens dividirem. Sense perdre l'amistat amb l'altre amic i fins aleshores cap de llista i Alcalde (Pep Aznar) va optar pel futur, que era E.U. o el PSOE més avant. Em va acompanyar a tots els actes i això va aprofundir la nostra rel.lació.

Passaren els anys, ens casem, tenim filles, consolidem els nostres treballs...Ell fou tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Potries i jo li comentava les meues aventures polítiques a Gandia. Als darrers anys, sempre ens fèiem una copa -ell Gin Tònic- a la plaça en festes, controlant el que feien les nostres xiquetes.

Paco:" jo ara, amb qui m'assentaré al ball per a parlar amb un mínim de trellat? Tu ja sabs que es marca molt al nostre poble"  Enguany et tiraré molt a faltar. No pertocava que te'n anares, teníem que haver passat més ratos junts, a les festes, xarrant de Potries i sempre escoltant les teues màximes: PERTOCA! 

M'AGRADA EL FUTBOL.

Pot ser mon pare em va passar l'afició. Fou porter a l'equip del seu poble francès (Uzès) i quan va tornar, entrenava al vell camp del Gandia. Quan venia de treballar, escoltàvem radiogaceta de los deportes de Ràdio Nacional, en un aparell de vàlvules -no teníem tele encara- Em deixava el diari Levante i buscava les pàgines de l'esport. Ell i ma mare feien quinieles i els diumenges quan anàvem a passejar pels camins del terme, escoltava Carrussel amb una radiet de piles. Com tots els xiquets dels anys 60,  jugava al baló; al cami reial de la Font, a l'estació, a la plaça...de porteria a porteria, dos contra dos...Col.leccionava cromos, (els àlbums de xocolates  Nogueroles donaven un baló). Imitàvem l'esport del regim. Els Reis ens deixaven algun uniforme, jo tenia una camiseta blaugrana del Barça i del Levante. Combinàvem un pantalonet blau amb una camiseta interior blanca i ja erem del Zaragoza.  El rector d'Alcoi, Don José, va organitzar una lligueta a l'estació, ja era més serio, com els partits que vaig jugar amb "la selecció" de Potries als grans camps de Beniarjó i Vilallonga Per aquells anys ja comprava el As-Color. Una vegada, en València, anàrem al Corte Inglés a que José Maria Garcia em signara un llibre. Tendria 14 o 15 anys i clar ja l'escoltava a la cadena Ser.

Entràrem en la transició; de xiquets a joves, de la dictadura a la democràcia. Vaig passar dels cromos als cartells. De sobte el futbol ja no era la meua afició: la música moderna i protesta del Nou Club, els mitins, les pegades de cartells, els apleg, l'Ajuntament de Potries...

El futbol no tocava, estava mal mirat als cercles d'esquerra i progrés... els "futboleros".

No he perdut mai de vista els resultats. Em vaig emocionar molt quan França va guanyar el mundial, crec que era per mon pare i la Marsellesa, clar.  Les lligues i finals d'Europa del València, la final que Espanya va guanyar i ara el Barça de Guardiola...

M'agrada el futbol, el de debò, quan arriben als finals. I que com diu l'amic i futbolista professional Pomar, és un esport molt sociable, en tots els aspectes.

ELS DIBUIXETS DE JÚLIA.

Mira que les meues filles han fet dibuixos i més dibuixos, casetes, animalets, persones... L'altre dia em vaig fixar en aquest perquè -segons ella- és el retrat de la familia i clar el pelat sóc jo. Em va fer gràcia i li vaig dir que el col.locaria al blog. La cosa és que van passant els anys i les xiquetes creixent, de vegades el temps va tan de presa que no ens adonem d'eixes cosetes com els dibuixets. N'hi ha que aturar-se una miqueta i gaudir de les "bovaetes" dels nostres fills. Gràcies Júlia per les teues cosetes. Ah! i a l'altre dibuix posam una gorreta.

AMADEU PORTA LES SIGLES D'ESQUERRA UNIDA AL SEU NOM.

Encara no havíem eixit de Gandia. Creuant el pont d'Alacant, li comentava les obres del riu Serpis, quan Amadeu ja m'estava preguntant per la situació d'Esquerra Unida a la ciutat ducal. Jo intentava ser un bon cicerone, li parlava del Duc, de l'any Borja,  ell, però,  anava a la d'ell.  Vaig  convidar Amadeu a donar una xerrada sobre la RTVV a Potries, en la foto està conversant amb Romaguera sobre Canal 9.

El vaig conèixer i tractar al 2003, amb motiu de la meua candidatura a l'Ajuntament de Gandia. Em va caure molt bé, em va tractar molt bé. Vaig seguir amb molta simpatia  la seua candidatura a l'alcaldia de València en 2007 ( per uns 800 vots no va obtenir l'acta de regidor del cap i casal). És dels poblats marítims, aficionat del Llevant U.E., membre de la setmana santa marinera, parla valencià...un xicot no molt comú a la capital, al menys per a mí. Recorde quan va vindre a Gandia fent de secretari de Joan Ribó i ironies de la vida,  ara s'enfrontaràn en les municipals. Amadeu te molts fronts oberts, la tele, el Cabanyal...em dona la impressió que ho donarà tot pel seu barri i la seua gent,  perquè ho porta  en la seua persona i escrit al seu nom AmadEU.

SÓN FALLES...M'ALEGRE !

És Anna, la filla de Pere i Elisa, els meus veins i amics. Ella  és fallereta  -reina de l'art-  i m'en alegre per ella i els seus pares.L'altre dia em convidaren a les albaes,no podia i em va saber molt de mal. Aquest matí, al voltant de les 11 'he vist a la porta del nostre edifici. He deixat el carro de Correos i m'he esperat a que vinguera la banda de música a arreplegar-la. Pere i Elisa estaven contents i jo també. Estem de festa, són les falles.
Com a reflexió, crec que des de l'esquerra no em sabut estar a l'altura del que el poble valencià te com a una gran festa popular.

EL PORRAT DELS XIQUETS.

(article escrit i publicat en 2002)

EL DARRER BLAI QUE CONEC.

En Potries, el poble de Sant Blai, patró que des de fa segles se li dedica una gran fira i porrat, no queda ninguna persona amb el seu nom. Que ironies i contradiccions; tanta devoció al sant i la seua festa i ara resulta que Blai no està de moda, no és bonic,…a ningun xiquet el batejen amb l’onomàstica del 3 de febrer.

Essent regidor de l’Ajuntament i com a representant de l’a.c. casa clara, vaig proposar incentivar els pares per a que nomenen Blai als seus fills; que l’Ajuntament sufragara les despeses del bateig  i ho celebraren el 3 de febrer, el dia de Sant Blai. Crec que la meua proposta va despertar alguna rialla. Primer es perd el nom...

Com sembla que aixó no porta camí d’arreglar-se, em conformaré amb  un Blai, que vec pel carrer Calderón de la Barca de la ciutat Ducal, un gosset blanquet i peludet, molt vellet ja. Un dia em va cridar l’atenció una xica que cridava pel carrer: “Blai, vine ací”  Jo ja li tinc carinyo, l’altre dia, quan li feia la foto li parlava: “Ai Blaiet eres l’ultim Blai que conec, em recordes el meu poble”. Per cert, li posaren Blai no per res, perqué els va semblar un nom bonic i valencià.